9 d’octubre de 1947. El meu avi marxava a València a fer unes gestions i la meua mare que, aleshores, tenia quinze anys li va faltar l’aire per demanar-li que la duguera amb ell. Com que anava a ser padrí d’una boda la meua àvia va estimar que el criteri de la seua filla a l’hora de triar una caixa de bombons per a la padrina seria d’ajut. Així que fent honor a la dita valenciana: Pensat i fet!. Pare i filla marxaren aquell matí de tardor a la capital.
En arribar a la sucreria la meua mare va quedar sorpresa al vore una cua molt llarga d’homes que a l’entrada de l’establiment esperaven per comprar la “mocaorà”. Ella encara no sabia que era el dia de Sant Dionís, per als valencians, el dia dels enamorats, i que aquells homes seguien la tradició de comprar figuretes de massapà que representen piulets, tronadors, fruites i verdures embolicades en un bonic mocador per regalar-lo a la parella. Tanmateix, el destí encara li guardava un altre descobriment.
Després de triar els bombos ocorregué quelcom realment cridaner entre mig de l’activitat habitual de la ciutat. A la plaça de l’Ajuntament, ni més ni menys, hi havia un grup reduït d’homes molt mudats que en processó, darrere d’una bandera, es dirigien al carrer Sant Vicent. La gent, al igual que la meua mare i el meu avi, es quedava parada mirant aquell curiós espectacle del que no en sabien res. Al preguntar els van dir que era “la fiesta de la bandera”. Tanmateix, aquell acte públic era la processó cívica de la Reial Senyera que no seria oficial i reconeguda superada la Dictadura tot i que té el seu origen al 1338.
Desconeixia aquesta historia familiar fins fa pocs dies i em va sobtar però, en especial, em va sorprendre conèixer com la repressió franquista havia reduït el nostre naixement com a poble a la “fiesta de la bandera”. Després d’haver llegit tant sobre el tema he de confessar que la transmissió oral dels fets és més impactant que qualsevol llibre de text o document al·lusiu als mecanismes per neutralitzar o anul·lar el sentiment de poble dels valencians.
Hui la Senyera tornarà a ser baixada pel balcó principal de l’Ajuntament de València i com mana la tradició aquest descens el farà en vertical perquè l’ensenya no s’ha de doblegar front ningú. Els carrers estaran plens de gent per viure la festa i llevat dels turistes o d’algun despistat tothom sabrà el que celebrem els valencians en una diada tan importat per nosaltres.
El futur és incert i potser no sabem cap on anem però, almenys, tenim clar on son els nostres orígens i les nostres arrels. “E nos fom en la rambla, entre’l reyal e la torre; e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval, e endreçam ves orient, e ploram de nostres uyls e besam la terra, per la mercé que déus nos havia feyta”, aquestes paraules del llibre dels Feits del rei en Jaume I en les que descriu la seua arribada a València, tal dia com aquest en 1238, més enllà del seu valor testimonial i històric ens recorden d’on venim i qui som.
“Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble”
Vicent Andrés Estellés – Llibre de Meravelles (1971)
“Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble”
Vicent Andrés Estellés – Llibre de Meravelles (1971)
