Com a usuaris de les xarxes socials formem part d’una comunitat i estem connectats a un entorn que dialoga i interactua amb nosaltres. Twitter, Facebook i les altres xarxes socials que consumim esdevenen un espai més de comunicació, informació i socialització on som presents com a individus i on actuem com a receptors i emissors alhora. Les xarxes són, en definitiva, una arena social més, tot i que una molt particular, perquè no té una ubicació geogràfica concreta,  no té limitacions horàries i no implica cap despesa econòmica -per a l’usuari, clar-. D’aquesta manera, la interacció per les xarxes socials és pràcticament la més fàcil (que no més rica) de les relacions socials.

És molt interessant observar aquesta simplificació de la relació social que han permès les xarxes socials des del punt de vista de l’activisme. Ja que, per una banda fan molt més senzilla la participació dels moviments i reivindicacions, però per altra banda generen un efecte placebo que allunya els individus dels carrers, les places i els ateneus. En paraules de Santiago Giraldo, les xarxes han permès la desvirtualització (sense virtuts) de les protestes socials a partir de la seva virtualització (feta virtual).

És veritat que la reducció de l’activisme convertit en una signatura digital a change.org, la compartició d’una imatge o un manifest a Facebook, o la denúncia massiva d’una injustícia sota un hashtag a Twitter, representa un inconvenient més que evident per les mobilitzacions, perquè al capdavall pot acabar minvant la força al carrer, que en definitiva és la que encara avui dia és capaç de provocar un canvi de paradigma. Però també es cert, que les xarxes socials han contribuït a fer d’altaveu de causes que fins ara no eren capaces de superar la barrera dels mitjans de comunicació tradicionals i han permès l’organització de grups i persones trencant les limitacions convencionals – l’exemple més tòpic n’és el 15M-. D’aquesta manera, les xarxes socials contribueixen a l’obertura de finestres d’oportunitat política actuant com una eina de comunicació “popular” que economitza la difusió i que alhora permet un canal molt més accessible d’incidència sobre la opinió pública.

En tot cas, les xarxes socials són una realitat, mutable, però una realitat que ha vingut per quedar-se, i l’activisme d’avui passa inevitablement per l’activisme a la xarxa. El repte veritable és fer-ne un ús multiplicador i amplificador, sense caure en l’anomenat ‘slacktivism’ – de la unió del terme ‘slack’ (gandul) i ‘activism’ (activisme) -, que fa referència a aquesta reducció de la contribució a una causa en un sol clic. L’èxit d’una campanya política o social a la xarxa no és deu només el seu impacte en termes estrictes de comunicació sinó que rau en la capacitat de transformar la seva adhesió virtual en adhesió, podríem dir-ne (per entendre’ns), real.

Aquest és el quid de la qüestió, ara per ara, per als responsables de comunicació de les entitats, organitzacions i moviments socials i polítics. Perquè que un post sigui compartit milers de vegades o tingui milers d’interaccions no és suficient. És senzill d’entendre: una imatge, un vídeo de convocatòria amb un abast enorme a la xarxa no serveix de res (o de pràcticament res) si no s’omple el carrer el dia de la mobilització. Perquè, de moment, les xarxes ens permeten fer el soroll però encara no tenen una capacitat d’acció real.

Bé, tampoc és del tot veritat que l’activisme del clic no serveixi de res, la tasca de sensibilització ha trobat un gran camp per on fluir amb les xarxes socials. I en aquest sentit, recupero la idea que les xarxes socials permeten saltar les barreres de comunicació tradicionals i crear estats d’opinió nous. Però la sensibilització precisament, dins l’estratègia, és la prèvia a l’acció, al cop d’efecte. I precisament per això el clic és insuficient. Encara necessitem el que hem entès per activisme tota la vida. La xarxa ens facilita la prèvia, però continuem necessitant les mans.

Lola M Sala
Lola M. Sala. 1990. Politòloga políticament incorrecte dedicada al món de la comunicació. Del costat fosc dels politòlegs, especialista en digital i xarxes socials. Dels Països Catalans, però sobretot molt orgullosa de ser de Badalona. Inevitablement militant de l’independentisme metropolità des que tinc ús de raó. @lolamsala
Article anteriorPerdre la iniciativa
Article següentProu!