La vida quotidiana és plena de sorpreses. Cada dia veiem nous personatges públics que, aparentant honestedat i honradesa, ens acaben defraudant.
No paren d’aparèixer noticies de corrupció i frau fiscal d’empresaris coneguts, artistes, polítics, banquers, dirigents d’entitats aparentment desinteressades. Molts d’ells amagaven els seus immensos capitals a paradisos fiscals, mentre moltes persones corrents paguen religiosament tots els impostos, amb dificultats per arribar a final de mes. Un país de vius entre els que malviuen.
Un exbanquer un dilluns donava per la televisió lliçons d’honestedat i als dos dies era a la presó per un frau impressionant. I càrrecs públics per als que semblava que l’ètica estava per sobre de tot després pleguen al destapar-se els seus vells tripijocs i doble moral.
Molts jubilats han d’ajudar a mantenir als fills que es troben a l’atur o amb ocupació precària. Amb la pensió miserable dels pares procuren anar passant amb molta dificultat. El ciutadà normal està desencisat i indignat.
Com és que davant dels nostres ulls succeeixen coses tan greus? I quasi mai no passi res. S’ha perdut la confiança en tota aquesta gent. I en la justícia. Hem de dir prou a aquesta corrupció, falsedats i tant desvergonyiment.
Amb els meus llargs anys de vida no havia vist mai una cosa semblant. S’ha perdut el sentit de la bondat i del bé comú. Potser existien coses pitjors i no ens en assabentàvem però ara sembla que alguns, quan assoleixen cert grau de poder, es creuen intocables. I a sobre ens tracten a la resta com a una colla de rucs per no fer el mateix.
