Adolf Eichmann mentia de forma automàtica amb una única finalitat: guanyar-se un respecte i una admiració que ni per aptitud ni per talent mereixia. No era enginyer, com solia vendre’s entre els S.S, ni parlava el yiddish ni l’hebreu com proclamava davant els jueus que més tard s’encarregaria de deportar. No va acabar el batxillerat i, com que ni tan sols pogué treure’s el títol de mecànic, acabà treballant en una empresa d’olis on la seva madrastra –d’orígen jueu- l’havia recomanat. Menyspreat pel seu pare i sobretot pels seus quatre germans, Eichmann va perdre l’únic referent i suport emocional quan va morir la seva mare, poc després que d’haver complert els deu anys. De tarannà obstinat i maníac però sense iniciativa ni capacitat per calcular amb calma les pèrdues i els guanys, Eichmann només era capaç d’executar a la perfecció el que es proposava o de dur fins al final la tasca que se li havia encomanat. Tenia ímpetu i una immensa vanitat, però li mancava l’astucia i la perspectiva que acompanya l’èxit dels rancuniosos.
Va entrar al Partit Nacionalsocialista al 1932 i, després de passar un parell d’anys a un campament d’entrenament militar, va sol·licitar una plaça a les S.D de Himmler, confonent la Reichführer SS amb el Servei de Seguretat del Reich. I allà, a les S.D, el venedoret de Solingenpassà mesos arxivant informació sobre la francmasoneria, fins que va obrir-se un departament encarregat de “la qüestió jueva” i s’hi va poder incorporar. Llegí el clàssic Der Judenstaat, de Theodor Herzl, i ràpid va començar a publicar articles i a fer conferències denunciant la urgència d’una “solució política” pel moviment sionista. D’entrada va considerar impensable l’execució massiva i va buscar còmplices, vanamentt, per retornar els jueus a Palestina o crear un assentament a l’Est del Reich. Però quan, l’any 1942, va exposar-se la “solució final” a la conferència de Wansee i ell fou nomenat “cap de la logística de les deportacions” va acceptar el càrrec amb disciplina i amb voluntat d’efectuar eficientment “l’ordre d’Estat”. Amb tot, però, en cap cas va tenir el pes i la influència que al judici de Jerusalem se li van intentar atribuir. Eichmann fou un home de poques llums i d’invisible inventiva, que associava frases recurrents als diversos sentiments per respondre el que intuïa complicat.
—