Rodríguez Zapatero diu que celebra que Catalunya se senti còmoda. El que passa és que és només la Catalunya espanyola, els catalans espanyols, els qui se senten còmodes i, fins i tot, triomfants. Els altres, no. El partit majoritari al Parlament, per exemple, no se sent gens còmode. I diverses plataformes cívico-polítiques, tampoc. I una part important de la militància d’ERC, tampoc. La Catalunya catalana no se sent gens còmoda, Zapatero, de veritat. Però, com que quan la ràbia i la mala bava ens dominen val més no escriure, prefereixo deixar aquest tema als qui hi entenen més, als qui de veritat hi entenen. I, així, diré que procuro, de tant en tant, tornar a veure algunes pel·lícules. Algunes d’aquelles que el pas del temps no ha aconseguit esborrar de la memòria. “Blade Runner”, per exemple. El goig i el plaer, aquesta tarda d’humiliació i d’indignitat, d’haver tornat a veure “Blade Runner” (Ridley Scott, 1981), adaptació de la novel·la de P.S. Dick “Somnien els androides ovelles mecàniques?”. Los Angeles, 2019, d’aquí deu anys, només, qui ho diria! Sordidesa, perpètua obscuritat i pluja constant. Ciutat corrompuda i degenerada, on l’heroi, un detectiu del futur rep l’ordre de perseguir i retirar de la circulació un grup de replicants, androides perfectes, gairebé humans, però, com els iogurts, amb data de caducitat, programats per viure tan sols quatre anys. I és contra aquesta data que es revolta el cap del grup. Un cap existencialista i gairebé ari. Jo vull viure més, malparit. I molta molla filosòfica. És una gran experiència viure amb por. I així és com vius quan ets un esclau. I llàgrimes en la pluja i és hora de morir. I l’ari mor, però abans salva i pràcticament redimeix el detectiu (Deckar-Harrison Ford). Androide redemptor. La recerca, en definitiva, de les mateixes respostes que tots busquem: d’on venim, qui som, quant de temps ens queda. I concessió, també, a un cert romanticisme. L’amor entre Deckar i Rachel, entre el detectiu i una androide especial, capaç de sentiments, que finalment resulta no tenir data de caducitat. I així s’explica la claror final, la claror de l’amor que es podrà produir amb caducitat, com tot, però sense data fixada. Obra mestra, sens dubte, del cine fantàstic, segurament el títol més influent del gènere en aquestes últimes dècades a causa del seu extraordinari disseny de producció, els efectes especials, els neons, l’estètica neopunk. Esperança i redempció. Film inexhaurible. Com la barra de Zapatero i del tripartit, però diferent. D’aquests, sí que n’esperem amb ànsia llur data de caducitat i que les seves culpes no caiguin damunt nostre!
