[Llefre de tu – Biel Mesquida – Club Editor]
Si “l’amor es viu en la violència de la pèrdua”, com ens diu Biel Mesquida; el poder d’un llibre es viu en la violència del record. No sabria dir què m’ha fet o què és “Llefre de tu”, però quan senti o recordi el nom d’Aràlia m’evocarà un món. El centre d’aquest món és una dona que té part de mortal però també de divinitat grega, amb ulls “de color selvàtic i aquós”. Una dona a qui li deien: “T’estimava com un precipici”. Només la coneixem a través del desig d’un altre, però aquest desig contamina. El que comença com a recerca d’Aràlia en tercera persona acaba essent un desig personal: nosaltres també l’estem buscant, però no sabem si la voldríem quan la trobéssim. Penso que el poder dels llibres va d’això: un concepte que t’evoqui un univers. Un lector s’atrapa amb aquesta relació entre paraula i evocació.
Segons Miquel Bauçà “un poeta és aquell que sap reconèixer que la seva mirada de les coses no coincideix amb la dels altres. I accepta el conflicte”. Biel Mesquida l’accepta i es proposa que una fel·lació al voral d’una carretera sigui un acte poètic. I ho aconsegueix. De la fel·lació a l’existencialisme per un trampolí subtil. “Llefre de tu” és diferent perquè no ens tracta d’idiotes: no ens intenta vendre una història ni un personatge, no hem de comprar res. Si busqueu argument a “Llefre de tu”, hi trobareu llibertat. Aquesta dota de poder, perquè ens diu que l’obra requereix un lector exigent i creatiu. Per damunt de tot, aquesta llibertat confereix a qui llegeix un respecte que no és habitual: el major espai de dignitat.
Davant tota la brossa que ens volen vendre avui com l’argument més ben trobat, el personatge més innovador o l’humor més enginyós; Mesquida reivindica el què li surt del cap passat pel filtre de la poesia, i això és el nucli de la història. Com explica ell mateix, es limita -i en aquest límit rau la grandesa- al fer. I deixa als altres el voler dir. Si volem trobar-hi fil conductor direm que aquesta és una història que explica l’absència d’Aràlia, antic amor del nostre protagonista i que, farta de tot, va marxar a voltar pel món a fer exercicis espirituals. Mesquida ens fa present l’absent mentre pensa l’enyor. Ja veuen que no és poca cosa.
Malgrat l’aire de civilitat infinita que exhala la novel·la, el sexe aflora sempre com una veritat constant, perquè sempre es tracta “prioritàriament i patèticament de la qüestió del cos i de la seva relació amb altres cossos i de la seva vulnerabilitat mortal.” Però Aràlia es troba més enllà del sexe, és la dona que tothom voldria enyorar. Quina dona, A-rà-li-a. D’aquelles capritxoses a les que tothom perdona tot, potser és millor enyorar-la que aguantar-la. Plotí parlava de l’ull ple de l’objecte que contempla: l’ull del Recordador és ple d’Aràlia, que fou feta “per dir les coses amb una claror indirecta”. I això que d’ella només en coneixem l’espera, la impaciència. Potser pel fet que si Aràlia arribés a aparèixer perdria l’encant. O no. Sigui com fora, per intel·ligència hem de desitjar llarga vida al joc dels límits de la paraula, llarga vida a aquesta dignitat pel lector. Biel Mesquida ens ofereix la seva mirada privilegiada com un torrent de pensament i vers. Podem no treure’n l’aigua clara, però el què segur que ens diu és: “hom no escapa a l’esplendor de la vida”.
