Aquest vespre el mestre Springsteen roda al tocadiscos per tornar a fer-nos creure que tot arriba si hi poses fe, i esperança, i totes aquestes coses que fa temps que pensem que sempre han volgut dir massa. Continua rodant quan tothom ha marxat i hem calmat l’eufòria barrejada amb tendresa que només Thunder Road és capaç d’evocar, i m’assec a fora i fumo i el món també roda encara que estiguem sols, encara que continuem pensant que hi ha d’haver un lloc on tornar malgrat que això hagi deixat de preocupar-nos tant. M’assec a fora i fumo, a dins sona Racing in the street amb el crec-crec del disc ratllat i aquell so metàl·lic tan real. Fumo i miro el cel, i van arribant els amics d’aquell veí que fa anys o el xiuxiueig d’aquell altre al telèfon, que estima en silenci i fora de casa només quan cau el vespre. Penso en el que hem viscut i hem superat, en tot allò que ens ha fet més forts i de sobte em sento tranquil·la i contenta que la nit pugui començar a lliscar així, sense res més que un cigarret als llavis i un somriure ple que segurament no pot veure ningú més que la Tusca, la gosseta, que de tant en tant treu el cap per comprovar que continuo aquí i que tot va bé. I tot és plàcid, i tot roda i tot comença i acaba al mateix punt, i tot torna tard o d’hora per recordar-te que la vida és ben bonica fins i tot quan no saps on ets. Les ferides tancades sempre donen aquella satisfacció humil i silenciosa, i avui tot truca a la porta i la porta és oberta i tant ens en dóna. Potser sí que pel camí hem perdut alguna cosa, potser sí que ara ens sentim més tranquils i els nostres fantasmes s’han quedat a viure a casa. Però no hi fa res, perquè tampoc és la primera vegada que el que ha arribat amb desordre i que crèiem així per sempre en realitat és aquí per acabar endreçant-nos. No cal parlar gaire: amb el món ja ens ho hem dit tot i el que no hem dit potser és perquè tampoc calia.
