En aquest mes de setembre, que pot ser tan crucial com ho va ser el d’ara fa 301 anys, es fa difícil des d’aquesta talaia setmanal decidir-se per un o altre tema, perquè n’hi ha una pila d’interessants i sovint son entre ells interactius. Encara que aquest article segurament sortirà immediatament després de la Diada d’enguany, d’aquesta -si s’escau- en parlaré més tard, sense presses. Avui, i per un motiu que explicaré seguidament, he cregut oportú de tornar a treure l’acceptació o rebuig del procés català a l’estranger, concretament a Alemanya, que és el cas que per raons òbvies conec més a fons.
El motiu que em porta a parlar-ne ara és la sortida al mercat, aquest començament de setembre, d’un llibre de Krystyna Schreiber, que acaba de publicar, en alemany, l’editorial Druckerei & Verlag Hille, de Dresde. La traducció del títol alemany és : “La traducció de la independència. Com ho expliquen els catalans. Com ho comprenem nosaltres”. Són dotze entrevistes amb personalitats de Catalunya, Alemanya, i Letònia sobre el procés independentista català, amb un pròleg d’un prestigiós polític austríac. Un estudi que havia fet la Krystyna per la Universitat Pompeu Fabra sobre la percepció del procés als medis alemanys en va ser l’orígen. El seu gran mèrit i la seva inapreciable utilitat és la de recollir de manera molt condensada opinions i arguments que van directament al moll de l’os del problema i és una font imprescindible pels alemanys que s’interessin pel problema, que en aquestes setmanes vinents cada cop seran més. El llibre potser sortirà en edició catalana més tard i llavors seria ocasió de parlar-ne potser més detingudament, però avui voldria recalcar-ne la seva importància.
Els fets clars i nets són que a Alemanya hi ha molta menys comprensió pel procés independentista català que, per exemple, als països anglosaxons o als bàltics. Això la Krystyna, aquesta dona jove alemanya amb marit i fills catalans i que tant treballa per la nostra terra, ho sap molt bé, tant pels seus molts contactes amb la societat civil, com per la seva tasca a la secció de premsa de l’ANC tant a Catalunya com a Alemanya. I ha tingut l’encert de no entrevistar només gent que ho té ben clar, com Carme Forcadell, Artur Mas o el professor Klaus-Jürgen Nagel de la Universitat Pompeu Fabra, sinó també gent escèptica com el diputat regional alemany Bernhard von Grünberg, o semi-escèptica com el Dr. Kai-Olaf Lang i el professor de dret internacional, a Ginebra, Nico Krisch. En aquesta ràpida llambregada al tema no vull entretenir-me, però, en detalls concrets de les entrevistes sinó intentar, amb un parell de pinzellades, aclarir els motius principals de la incomprensió que hom troba sovint aquí. I per mi aquests són dos: un d’atàvic i un d’actual.
El primer, l’atàvic, té el seu orígen en la formació de l’estat alemany, tant diferent de la del català. En el cas nostre la unificació de les terres catalanes es va consolidar ja amb els comtes-reis. En el cas alemany va ser el resultat d’una revolució cultural i política a tot el llarg del segle XIX, que va acabar amb la fragmentació de la nació, dividida fins llavors en una rècula d’estats i de mini-estats restes de l’ordenació feudal del territori. Des de llavors pels alemanys “unir” és sagrat i “separar” cosa del diable. Per això quan als medis, siguin de paper o electrònics, surt el tema de l’independentisme català surten de seguida les veus que el tracten de provincià, retrògrad, insolidari, etc. i que pregunten si, començant per aquí, Europa ha de tornar als temps dels mil i un estats i estadets, fins que (traduint-ho molt lliurement) fins i tot Vilaconills de Dalt es pugui proclamar també independent de Vilaconills de Baix. La manca de coneixements de tanta gent de bona fe sobre el rerafons de la crisi catalana fa que apliquin erròniament el passat alemany al present català. I això és difícil de desarrelar.
El segon motiu, l’actual, ha sorgit de diversos factors acumulats. En essència es tracta de què hom veu Espanya com una democràcia tan correcta com qualsevol altra de l’Europa Occidental i per tant no comprèn que no sigui possible un diàleg civilitzat entre les dues parts en conflicte. Ho he pogut comprovar personalment en el cas de la meva dona, una alemanya culta i entenimentada, que sovint s’ha fet creus de què fossin possibles en un país pretesament democràtic les reaccions viscerals anticatalanes que, per desgràcia, he tingut ocasió tantes vegades de comentar-li. És a dir, que un alemany normal, educat en la tradició democràtica de l’actual República Federal, és sovint incapaç de fer-se càrrec de fins a quin punt pot arribar la irracionalitat de moltes reaccions de l’ultranacionalisme a la política i a la premsa espanyoles. I d’aquí una altra constant de les reaccions, La de dir que la secessió conflictiva no potser mai la millor solució, sinó que el que cal és : a) un diàleg pacient i racional entre Barcelona i Madrid, i b) arribar, com a millor camí, a una solució federal com l’alemanya que tan bons resultats dóna. I si es respon a aquests arguments dient que per a un diàleg calen dos interlocutors i que a Madrid fan el sord o dient que la fi d’aquest diàleg va ser l’estripamenn del darrer Estatut d’autonomia català, o bé no ens publiquen les respostes o és com si no n’haguéssim enviat cap. Això vé agreujat pel fet que més d’un corresponsal dels bons diaris alemanys es limita a copiar el que diuen El País, el Mundo, o fins i tot la “Sinrazón”. El programa Xammar de la Generalitat ha acnseguit rectificar una mica algunes fonts d’informació, però segueix havent-hi periodistes que escriuen com si estiguéssin subvencionats pel PP.
Tot plegat és, doncs, una situació difícil que no té res a veure, però, amb la possible reacció de la política alemanya (més ben informada que molts ciutadans). Davant d’una independéncia catalana imparable, els polítics alemanys, com els altres europeus, reaccionaran pragmàticament segons els hi aconsellin els seus interessos, i és dificilíssim que aquesta reacció ignori la realitat catalana que surti del 27-S.
El llibre de Krystyna Schreiber pot ajudar a treure moltes teranyines dels ulls d’alguns multiplicadors d’opinió. Potser una acció de micro-mecenatge de cara a l’objectiu concret de fer arribar el llibre a tants redactors en cap, alemanys, suïssos, i austríacs com fos possible, seria un mitjà molt eficient per eliminar una colla de prejudicis, que des de Madrid alimenten cada dia.
