Els catalans estem en un moment històric en el que volem aconseguir la plena llibertat sobre la nostra vida nacional, sense supeditacions a altres poders que no siguin els nostres propis o els que acceptem voluntàriament i sense imposicions, com els que es derivin dels nostres compromisos europeus. Per això, potser no és pas sobrer que, fent un parèntesi i mirant més enllá dels Pirineus, mirem una mica com han estat els esforços fets en altres països per a aconseguir una llibertat que no tenien. I Alemanya, que és el cas que més conec, que tan malcompresa és sovint, sobre la qual hi ha tants prejudicis provinents dels moments negres de la seva història, crec que és un cas que s’hauria de conèixer millor a casa nostra
Amb aquesta sèrie, que potser sortirà de manera intermitent, voldria acostar als lectors del MD que no la coneguin ja, l’Alemanya millor i tan sovint ignorada o menystinguda; l’Alemanya defensora dels millors ideals de llibertat i d’humanitat contra l’autoritarisme monàrquic o el totalitarisme nazi o el comunista; una Alemanya que ha sofert derrotes, com passa a tot arreu quan els enemics són més forts pels diners o per les armes. Però que al final s’ha imposat i avui és un dels models de societat de més prestigi a tot el món.
D’aquesta Alemanya en són una mostra visible uns quants edificis i monuments dels que parlaré començant avui per la Paulskirche, l’església de Sant Pau a Francfort del Main. Aquest és un dels edificis més emblemàtics i de més carrega emocional de la història alemanya moderna, des que en l’any 1848 s’hi va reunir la primera assemblea parlamentária elegida lliurement per a redactar una constitució liberal que portés a una unificació de tots els estats de parla alemanya, amb participació fins i tot dels austriacs i dels alemanys de Bohèmia. Des de llavors és un símbol de la llibertat i de la democràcia.
El temple, a la vora de l’ajuntament de la ciutat, va ser construit entre l’any 1790 i el 1833, amb planta circular i en un estil classicista senzill i elegant, va ser destruit en els bombardeigs de la darrera guerra i va ser reconstruit fidelment l’any 1948, just cent anys després de l’assemblea de parlamentaris . Des de llavors no s’usa com a temple sinó com a lloc públic per a assemblees, exposicions i commemoracions d’interès públic. Així, p.e. cada tardor s’hi celebra l’acte de concessió d’un dels premis alemanys més importants i de més prestigi mundial: elö Premi de la Pau, del gremi alemany de llibreters, que han obtingut persones tan notables com Albert Schweitzer, Vaclav Havel, Karl Jaspers, Ernesto Cardenal, Max Frisch, Astrid Lindgren, Jorge Semprún i moltes altres personalitats que s’han distingir a tot arreu del món pels seus esforços a favor de la peu, de la concòrdia i de la comprensió entre els pobles. Aquest any el premi es donarà a una escriptora de Bielorússia, les obres de la qual estan prohibides pel règim totalitari del dictador Lukaschenko. Tornem, però, al 1848.
L’assemblea de parlamentaris va ser la culminació d’un llarg procés que va començar amb l’entrada als estats alemanys de les idees de l’anomenada època de les llums i de la revolució francesa. Als estaments il·lustrats del país aquestes idees es van ajuntar ben aviat al desig d’alliberar el poble del jou de l’absolutisme i al d’aconseguir l’unió de tots els alemanys en un sol estat. La primera demostració massiva a favor d’aquestes idees, l’any 1832, va ser una marxa de 30.000 persones que va pujar al castell de Hambach (a mig camí entre Karlsruhe i Kaiserslautern, al Palatinat), fent onejar per primera vegada banderes amb els colors negre, roig i or de l’actual bandera alemanya, que eren llavors els de les associacions patriòtiques estudiantils, i que van pronunciar-se en una declaració conjunta a favor d’una Alemanya unida en forma d’una repùblica federativa. No cal dir que aquestes idees no feien cap mena de grácia, ni als reis, ni a la noblesa, ni a l’església i, de moment, aquell moviment popular quedà aturat.
El 1848, però hi va haver un esclat de moviments liberals a tota Europa, en alguns llocs amb caràcter revolucionari com a França, on el poble va fer caure la monarquia absoluta i va proclamar la segona república. Aquesta revolució va posar la por al cos als sobirans dels estats alemanys que, de moment, es van haver d’empassar la convocatòria de l’assemblea. Com per desgrácia passa moltes vegades (i d’això a casa nostra n’hem patit sovint) les picabaralles personals i els interessos regionals van ser un obstacle constant pel treball de l’assemblea, i quan el 1849 va venir la resposta violenta de la noblesa reaccionària, aquella encara no havia aconseguit d’acabar amb èxit la seva feina. Aquest fracás, però, no va ser obstacle perquè l’Assemblea del 1848 es convertís en el fanal que serviria d’estímul i de model als partits liberals, demòcrates i socialistes qie entrarien a l’escene política alemanya en les dècades següents, i l’església de Sant Pau en el símbol material i visible pels que somniaven una Alemanya unida, lliure i democràtica.
Sant Pau, pel que fa a la seva arquitectura, no té res d’espectacular. Però qui hi entra i sap tot el que representa, no pot evitar una frisança de respecte per totes les figures que hi han passat, i pels que han viscut, han sofert i han mort per les idees que simboltza aquest lloc privilegiat a la història dels alemanys.
