Hi ha hagut recentment aquesta mica de debat entorn del fet d’haver de continuar ensenyant a escriure la lletra lligada o substituir-la per la lletra de pal i pel teclat dels diversos ginys tecnològics tal com es veu que fan a Finlàndia. No entenc el mirall de Finlàndia, amb el fred que hi fa, i on sempre és o bé de nit o bé de dia. En aquesta època que som, per exemple, a penes si veuen uns instants la claror. Em sembla que en això no faríem bé de fixar-nos en ells. Em sembla que ens empobriríem encara més, que seríem encara menys cultes i més deslligats i fàcils de manipular. Finlàndia és nord enllà, però aquest cop ja s’ho faran. Quina cosa tan absurda! Així de clar. ¿T’imagines prendre notes i apunts amb lletra de pal? Jo, i suposo que aproximadament tothom, prenc notes a la llibreta abans de teclejar res de definitiu. I no pot ni passar-me pel cap fer-ho sense lletra lligada. No acabaríem mai. A banda que em sembla impagable aquest lliscar de la ploma damunt el paper mentre transcrivim el pensament de cada instant. O el que sigui que ens passi pel cap. Suposant que ens hi passi res. Res de bo, vull dir.
Sí, això mateix, transcriure damunt el paper el pensament de cada instant. Escriure a mà. Lletra lligada i que el teclat sigui tan sols el suport posterior per si la cosa resulta que ha d’acabar essent publicada. El cervell ho agraeix, tot va molt més a poc a poc i tu acabes no només recordant sinó també comprenent més bé allò que escrius. La nostra lletra no és la lletra del teclat. Mira’t, per exemple, la mà quan escrius amb ploma damunt del paper, fixa’t en la finesa i en com tot llisca. Contempla’t connectat a tu mateix. D’acord, tot va més lent, però aquest fet suposa precisament una virtut, la virtut de la lentitud oblidada. ¿On vas tan de pressa si no vas enlloc?, em sembla que digué Marx, Groucho. I cal·ligrafia, molta més cal·ligrafia guaridora a l’escola. No fan cap bé les escoles que abandonen aquesta pràctica. La lletra acaba finalment essent una part fonamental del mirall de tu mateix. Diu molt de tu la teva lletra. La del teclat, en canvi, ens uniformitza. Encara més. No sé si hi som a temps, la veritat. No sé si som a temps de recuperar l’escriptura a mà com a eina de comunicació emocional. Fins i tot em sento antic i demodé pensant aquestes coses. Però no sé si fa falta tanta immediatesa. Aquest dematí, llegeixo l’emoció d’una mestra de Ripollet que es diu Thais Bonet en veure els seus alumnes de 6-7 anys escriure a la seva llibreta i a mà, espontanis, “t’estimo”, “amiga meva”, “mamà”, “casa meva”, “vull”… Sons i grafies de l’alfabet de la llengua i el sentit que tot, a poc a poc, va prenent amb aquesta pràctica a contracorrent i amb tot el vent de cara.
