El franquisme va estar homenatjant durant 40 anys els caiguts d’un bàndol, el guanyador. El del feixisme. La guerra brutal contra la democràcia i contra la República que va començar el 36 no va acabar el 39 com deia el titular de diari sinó que s’allargà durant tota la vida del dictador. La venjança, l’acarnissament i la persecució contra els que havien defensat els valors republicans i les esquerres fou sistemàtic i obstinat. Tot un aparell de l’Estat dedicat a això durant dècades.
No és estrany, doncs, que essent així, el dictador ho deixés tot ben lligat amb el seu successor -el monarca de “moral distreta”-. Per fer la mal anomenada transició i fer veure que anava de veres això de democratitzar l’Estat van fer una llei de punt i final. Així doncs, l’any 1977 els diputats electes aprovaren una norma que “perdonava” tan a uns com a d’altres. S’apuntava el règim un tanto en el que feien veure que tot canviava per deixar-ho tot igual. No en va, uns havien rebut grans honors durant dècades mentre que els altres havien rebut només els càstigs.
Passats més de 40 anys de la promulgació de la Constitució i immersos on se suposa que es respecten les llibertats i el dret a vot és el que dóna accés a l’exercici del poder -salvant la notòria excepció de la “jefatura del estado” i del poder judicial- Catalunya va voler votar contra el poder constituït. Les costures d’aquesta democràcia low cost -en paraules de Joan Tardà- van quedar al descobert. Tot l’aparell repressiu s’abraonà amb fruïció contra tot un govern elegit a les urnes, ja en sabem la història: presó, exili, multes, oprobi públic i un llarg etcètera. I tot plegat amb la connivència de totes les forces polítiques hegemòniques a tot l’Estat -amb alguna veu d’esquerres lleugerament discordant que, això on obstant, tampoc s’ha atrevit mai a alçar-se gaire per no fer enfadar massa a l’amo-.
No obstant, la voluntat popular i la correlació de forces van posar al centre del debat públic el diàleg i la ineludible necessitat de solucionar els conflictes a partir del reconeixement mutu i la negociació. El famós “Sit andTalk” va acabar triomfant als comicis generals tan del 28A com del 10N i la conformació del govern PSOE-Podemosacceptà el marc de la taula del diàleg en la que s’ha de dirimir el conflicte en pla d’igualtat. Malgrat l’avenç que això suposa a ningú se li escapa que una de les dues parts juga amb les cartes marcades. És obvi que amb presos i exiliats i un aparell repressiu de part d’un bàndol és molt difícil aconseguir un diàleg i un marc de negociació pròsper que arribi a una solució satisfactòria.
Apartar la repressió del tauler hauria de ser el principi i l’eina ideal per a fer-ho és l’amnistia. Un mecanisme polític -que la Constitució no esmenta però tampoc censura i, per tan, el permet– en la que no hi ha ni vencedors ni vençuts, en la que l’Estat, de facto, reconeix que no hi havia causa i restableix tots els drets i llibertats dels altra hora perseguits i represaliats.
L’indult no deixa de ser el perdó – a més, no extingeix la causa sinó que simplement en perdona la pena de privació de llibertat- i en la seva promulgació el Cèsar fa gala de la seva magnanimitat, en canvi l’amnistia és un mecanisme polític que parteix del reconeixement de les parts.
Tota iniciativa popular destinada, doncs, a l’impuls d’una llei d’amnistia hauria de tenir el recolzament de les forces polítiques i entitats associatives que creuen en la democràcia i el respecte i defensa dels drets humans. Si fa quaranta anys l’Estat va amnistiar a torturadors feixistes en ares de la convivència molt més fàcil ho hauria de tenir per poder amnistiar qui se l’ha jugada per defensar les llibertats.
