A la poesia “Els estels”, Mossèn Cinto Verdaguer, quan ens parla del Cel amb tot allò que espera trobar-hi – Déu, Crist, la Mare de Déu, els pares i germans, els amics i molts altres coneguts -, diu dels seus germans de sang, amb qui no s’havia fet gaire des que entrà al Seminari, que espera trobar-los “més rossos i bonics”, com si el fet de tenir el cabell ros fos la característica que palès millor la boniquesa…; és a dir, el nostre gran escriptor fa servir un atribut extern intranscendent com símbol de la definitiva puresa i de la màxima perfecció. I tal vegada podríem acceptar-lo, com a tal, des de el punt de vista poètic, ja que amb Déu tot serà – ha de ser – bo, perfecte i atraient, mentre que aquí a la terra estem condicionats per tota mena de carències i defectes, i també per la temporalitat, pels cansaments i desànims i sobretot pel constant desgast biològic que ens porta cap a la vellesa i la mort. Experimentem, per tant, tantes limitacions – les de cadascú i les dels que ens envolten – que ens trobem molt poca cosa davant la plenitud infinita. A més a més, si a les mancances personals hi afegim les de la societat en el seu conjunt, el panorama podria menar-nos a la desolació.
Aquesta vida és pura caducitat. Ho sabem perquè ho vivim. En canvi, en la vida definitiva, la que entreveia mossèn Cinto en aquella difícil i complicada situació en què es trobà immers, ja no ens veurem afectats pels vicis, les deficiències i les deformacions que experimentem en tot moment: qualsevol tara haurà estat depurada i, amb la purificació, haurem arribat a la plenitud desitjada: la que no assolim mai del tot aquí a baix, a pesar de buscar-la en el Crist, Camí, Veritat i Vida, i d’haver lluitat també tot el possible per viure-la, seguint les seves paraules. Sempre ens queda una mica més de camí…
“Som tan poca cosa!”, diem sovint. Som petitesa, poquesa, vetustat i precarietat. La vida de cadascú, quan considerem la vida terrenal, és un temps que passa, és un etapa de duració limitada per la pròpia condició humana. La nostra pròpia existència, aquí a la terra, és només un polsim insignificant en el gran cosmos, un minúscul granet de sorra que participa de la feblesa i del fang de la creació, que sempre gemega a causa del pecat.
Però, no obstant això, hem de considerar que la vida és quelcom d’apassionant; és com una novel·la, com “una narració que es va fent sola, encara que no l’estiguis escrivint”, com deia Carmen Martín Gaite. En aquests anys de vida, passem naturalment per alegries i penes, per pors i heroïcitats, per tristeses, dolors i soledats, per èxits i fracassos, per petites i grans ensulsiades, per tot el que es pugui preveure tenint en compte la natural vulnerabilitat enfront molts perills…, però hom veu també, especialment des de la desembocadura de la vida, tota la seva transcendència i quins són o han pogut ser aquells fets que han valgut la pena viure; un intueix que han estat els “moments d’amor pur”, tots aquells que per la seva vàlua moral forçosament s’han de mantenir el seu ésser. Són els “instants d’amor”, tal com els qualificava un filòsof jove de casa nostra. Són fets, accions, paraules, pensaments, gestos…que podem qualificar com moments d’ “amor transformant”. Només tot allò que es viu des de l’amor, per amor i amb amor pot romandre dempeus i esdevenir etern.
Llavors, el fet de confessar la nostra pròpia petitesa tindrà quelcom de positiu i tindrà valor davant del Déu misericordiós, perquè si no…no sé què faríem o cap a on arribaríem a parar! Amb aquest tarannà podrem caminar sempre cap endavant amb un creixent optimisme, adreçant-nos humilment al nostre Creador i Pare; i per cada acte fallit, des de la més amorosa compunció, li direm: “Senyor, és molt vostre perdonar, apiadeu-vos, doncs, del nostre no-res”! D’aquesta manera la consciència de la pròpia petitesa serà quelcom d’una esplendidesa determinant: ens omplirà d’una total esperança i d’una gran serenor, ja que la feblesa assumida és la fortalesa dels humils. Davant la malaltia moral reconeguda hi ha el magnífic camí del penediment. Oscar Wilde digué – en el seu “De profundis” – que això ho descobrí durant la seva estada a la presó de Redding. El pitjor que pot succeir és el fet de voler donar altres solucions, altres formules o medecines que no porten al canvi “ad meliora”, perquè algun altre element distorsiona o enganya la nostra realitat.
I, d’altra banda, sabrem que tot allò que fou emprès honestament, amb una adhesió espiritual i moral alta, amb generositat, amb rectitud de cor i de ment, i de la manera més desinteressada – al cap d’un munt d’anys – no haurà estat mai un simple “engatjament a un muntatge qualsevol”, com poden ser tants muntatges humans més o menys ben construïts, però que es queden “infructuosos” en ells mateixos per culpa de l’egoisme. La vida és transcendent, tot i que el pas del temps comporti, algunes vegades, indecisions i actituds més o menys canviants – algunes inexplicables des del punt de vista cristià – però cadascú també haurà gaudit de moltes ocasions per rectificar i per començar de nou. Si cerquem actuar veritablement amb amor desinteressat, res ni ningú no ens podrà menarà envers cap immoralitat essencial, encara que hom pugui pensar que els qui ens acompanyaven, durant aquest vital itinerari, visquin al marge de la moral i ens hagin pogut arrossegar, mentint, oprimint, calumniant, corrompent-se i faltant a les exigències de la justícia més elemental. I el que és més greu és que hagin faltat sobretot a l’amor als altres o “falsificat” l’amor amb hipocresies.
Tot això ha passat sempre al llarg de la història. No oblidem aquell comentari que fa Agustí d’Hipona a una carta de Joan, l’apòstol evangelista: Joan “ha posat junts l’amor i la fe, perquè la fe sense l’amor no és res”. Ressonen també a les nostres oïdes les conegudes paraules de Pau de Tars als cristians de Corint:…”si no tingués caritat…no seria res…” o unes altres als de Roma:…”que el vostre amor no tingui res de fingit…, enamoreu-vos del bé; estimeu-vos amb afecte de germans…”
Que el nostre amor no tingui res de fingit. Un amor transcendent i transformant no es pot improvisar ni amagar. Hem de témer, doncs, que la vida social, professional i social s’empleni de duplicitats, de mentides, de veritats a mitges, etc…que podrien matar l’engrescament que molts posaren a l’inici de qualsevol tasca, de molts treballs o projectes. Caldrà estar vigilants i, per tant, evitar que les febleses, errors i imperfeccions no ens aclaparin ni que sigui només tangencialment; que tot això no ens impedeixi viure el quefer diari, amb puresa de cor i d’intenció. Caldrà lluitar generosament per tal que la manca d’amor no ens pertorbi l’esperit i les obres.
Està clar que en tot aquest procés haurem d’enlairar-nos constantment per no veure com s’enfosqueix, cada vegada més, aquest món pels errors humans, el desordre i el mal. Sabem que l’única elevació possible és una continuada rectificació i reparació des de la Caritat divina. Pensem que els fruits de l’amor comporten sempre goig i pau, alegria i serenor. Quan aquests fruits no els veiem presents en les persones i en els ambients es deu al fet que determinades intencions i conductes personals no han estat “vertaderes”: s’han disfressat amb màscares i amb alguna mena d’hipòcrites fingiments, convertint el nostre trajecte vital en una comèdia, potser tràgica, perquè la permanència en el nostre egoisme ens haurà conduït a la pèrdua del Bé més gran que hauria d’haver acompanyat la nostra vida, i a no poder esdevenir “rossos i bonics” al costat del Màxim Transcendent.
