Autora: Mònica Anfrons

Amors eterns que pengen d’una barana amb vistes al mar. 

Promeses ardents, petons humits, mirades que parlen de caminar junts per sempre més. Passions segellades i embolcallades d’esperances pintades de verd.

Símbols innocents que es rovellen amb el pas del temps.

Etern és el teu somriure encuriosit, ara que m’estàs descobrint. I la teva pell que abriga la meva aquesta nit d’hivern.

Eterna la teva mirada quan em tens atrapada sota el teu cos. I els teus jocs i els teus somnis i la vida que vivim, aquí i ara. 

Besa’m, una i mil vegades, sense pressa…

Segellem, així, la nostra eternitat.

És natural del Baix Montseny, on ha nascut, crescut i on continua madurant. Llicenciada en periodisme per la UAB es guanya la vida com a tècnica de Recursos Humans a l’administració local. Li agrada escriure, jugar amb les paraules, vibrar amb la seva sonoritat i les imatges visuals que poden crear, però el que realment desitja és que aquestes paraules arribin a emocionar. És membre del GEM (Grup d’Escriptors del Montseny), ha col·laborat en el BaixMontseny.info, al Nació Digital Granollers, a Ràdio Vitamènia i a la revista Bagant. I en el seu palmarès té algun premi literari pels microrelats com “Pell de mare” o “También es verdad”, pel relat “Lazos de aire 2.0” i per la novel·la “Bòsnia, terra enyorada”.
Article anteriorEl cinema nostrat com a símptoma de diglòssia
Article següentCap d’any a deshores