Aquest text és de Montse Solé:
Ha sonat el timbre. Hora de plegar. Ordinador apagat, cadira ben posada, telèfon, bossa, ja- queta… ah! no? Avui no he agafat jaqueta; no?, amenaçava bon temps. Quin dia! Tres expedients damunt la taula que no sap per on els ha de començar. Generalment els expedients li arriben d’un en un però aquesta vegada es veu que hi ha feina acumulada i li n’han endegat tres. Doncs au! Fins demà que serà un altre dia A la porta es troba la Cristina. Vinga Conxita que el director t’espera! A mi? Ah, síiii! Que va dir que volia dir-me no sé què… Doncs au! Gràcies. No el vull fer esperar. Segurament serà pel retard de l’entrega dels expedients corregits… uf!
La porta del despatx del Director és oberta i a dintre no hi ha ningú. Potser és a la sala de Juntes amb el Cap de personal; com que els expedients hi tenen a veure… Ah!, doncs sí. Sento soroll de veus que parlen… Eiiii, Conxita! Una munió de gent l’espera envoltant una taula ple na d’exquisideses i aplaudint. Què passa? Avui no és el meu sant ni res… I com una sola veu: Conxita! Conxita! Conxita!… et trobarem a faltar. Com? Que m’ha despatxat? No dona, que et jubiles… Jo? Quan? La setmana que ve. Ah, sí? Ja he fet els… els… els… Seixanta-cinc Conxita. Si els fas demà passat per això la celebració
que ha de servir de comiat i per agrair-te tota la bona feina que has fet durant quaranta-cinc anys des que vares entrar com a meritòria. La Conxita pensa en els expedients que té damunt la taula i no es pot estar de comentar-ho. Demà els acabo, segur. Però què dius? Si només és un expedient dividit en tres propostes que van correlatives en data i tema li aclareix el Cap de personal. Renoi, gràcies. Demà m’hi fixo. I ara vinga!, a fer els “discursets” que hi ha gana. Director, cap de personal i la Cristina successivament deixen anar les seves al·locucions. A la Conxita li espurnegen els ulls. Bé que haurà de donar les gràcies, no?
Estimats Director, Cap de personal i Cristina en nom de tots els companys! Vull agrair-vos les vostres paraules que no sé si em… si em… marejo? No, mereixo, això. I no sé què més dir. Gràcies. Us espero a… a… allà on sigui.
Tot són adéus i fins demà.
Anar perdent.
Les claus del cotxe a la bossa. Ja les té a la mà. I el cotxe? On és el cotxe? Jo el vaig deixar aparcat davant la merceria… me l’han… segrestat. Això. Segrestat. Uf ara hauré de posar una denúncia i anar a casa amb taxi. Vaja! quina llufa. En Pere, un company de la feina, se la mira i s’hi apropa. La veu despistada, com
esperant o buscant alguna cosa que no troba. Conxita, què passa? Res tu, Andreu. No, Andreu no, Pere; això Pere, que m’han segrestat el cotxe.
Anar perdent.
Com? Que te l’han robat? Sí. Jo aquest matí l’he deixat aquí davant i ara no hi és; doncs ja diràs tu si això no vol dir que me l’han robat i ara, au! A la comissaria i… Que no, Conxita. Que tu el cotxe sempre el deixes a l’aparcament de l’empresa, aquí davant al soterrani. Síii? Vols dir? “Oh, quin “despiste”! Gràcies, Andreu. L’Andreu no la corregeix. Ja veu que amb l’atabalament a la Conxita se li n’ha anat l’olla.
Anar perdent.
Casa. Aparcament davant la merceria. Veus? Ella ja ho deia…
A l’entrada hi té un moble de rebedor per penjar-hi els abrics, paraigua, un armariet per les claus…
I la jaqueta? Que no se l’havia deixat a casa? A l’oficina no hi era… Que m’han entrat a… robar? Renoi quin dia. Damunt la tauleta hi veu un tiquet: tintoreria, jaqueta per demà. Ostres, sí. L’havia de passar a recollir aquesta tarda. Bé, serà demà. Si fa fred, n’agafarà una altra.
Anar perdent
A la cuina hi falta gent. Ja ho té tot a punt a fer la paella. A tots els agrada molt. Ara s’hi posa. El telèfon la distreu del que anava a fer. Digui! Mare! Soc la Susanna, com estàs? Bé nena, preparant l’arròs. A quina hora vindreu? Mare! Quin arròs? Si filla, el de sempre, el de mar i muntanya. No; ja, mare; vull dir que per què prepares un arròs?. Filla, no creus que tal dia com avui hem de fer una celebració especial, tots junts, com sempre? Però mare, i avui què celebrem? Ah, no sé, pensava que tu havies dit, “això ho hem de celebrar” i jo he pensat que era una bona pensada.
Anar perdent
La Susanna viu amb sa mare, però acostuma a arribar tard; És per això que a mitja tarda li truca. Mira mare, para-ho tot fins que jo vingui i t’ajudo. D’acord, filla. Ja M’esperaré… Uf els fills; ara això, ara allò.
Coses per fer sempre en té. Vol endreçar una mica el vestidor perquè amb el canvi de temporada ho haurà de tenir tot a punt. Li passa l’estona volant.
Les claus al pany que obren la porta la posen en guàrdia. Un lladregot? Altra vegada? Ah!, hola Susanna, ets tu! I doncs mare, qui vols que sigui? No, ja, estava badant; no sé en què pensava…
Anar perdent
Mira mare, l’arròs el deixarem per demà passat que és el teu aniversari; que fas seixanta-cinc anys i això ho hem de celebrar… veus filla? Si, però demà passat. Ah. Mira, per avui podem fer verdura que t’agrada tant i una truita amb pa amb tomàquet, què me’n dius? Ecs! Com ecs? No. Volia dir exacte.
A la casa refresca encara una mica. La Conxi ta té una esgarrifança. Susanna, nena, portem allò que tinc fred. Mare, que vols dir allò? Si filla, allò que està allà… Allà, on? Ai nena, tot se t’ha de dir amb totes les lletres eh! Que no ho veus que tinc fred. Doncs allò, per tapar-me una mica. Ah!, un jersei? Sí, o una manteta, no sé, tu mateixa.
Anar perdent
El sopar, un èxit.
Demà a la feina a treballar i quan surti a comprar el peix per l’arròs; ara recorda que no havia trobat ni gambes ni escamarlans. Doncs sí que hauria fet un bon arròs, sí.
Un “bona nit” de mare i filla dona el dia per acabat.
No filla, jo encara tinc una mica de feina. Ara aniré a dir adéu al teu germà i llavors sí que em posaré al llit. Però mare! El meu germà no hi és.
Quina pena Déu meu! Que no recordes que va morir fa molts anys i que… però que dius filla? El teu germà m’espera cada dia despert fins que li vaig a dir bona nit. Tu que saps de vius i morts! Au! Ves a dormir que jo hi vaig de seguida.
La Conxita obre un calaix i treu una fotografia del seu estimat Miquel. L’acarona i li fa petons. Què en saben els altres. En Miquel és ben viu… que els ho diguin a ells. Cada dia una trobada, una mirada, un petó.
Anar perdent
L’arròs un èxit. Sort de la Susanna que era a casa perquè la mare s’havia oblidat encendre el foc quan ja havia engegat el gas… un perill. Sort que es jubila. Potser necessitarem posar-li una companyia…
I anar perdent. Fins que es va perdre del tot als seixanta-set anys
