Si els mesos passats van ser considerats per molts com “d’infart”, els que venen no ho seran menys. I amb tanta gent que ens vol fer la llesca, és bo de preveure com podem tapar forats per tal que el viatge a Ítaca no acabi a la illa de Robinson. I aquí, una vegada més, he de tornar a parlar de la CUP.
I, germans cupaires, no em torneu a sortir amb la història del “pressing”. En aquests moments duem tots al damunt un “pressing” d’agafa’t fort. I fer proclames heroiques no ajuda gens a rebaixar-lo. Allò que hi ajuda són fets i només fets. De vegades amb un punt més o menys alt de sacrifici (o d’aparent sacrifici), de vegades remugant en veu més o menys alta. Però posant el coll en l’empresa que és de tots i no pas mirant-s’ho des de fora.
Fem inventari. No es pot ignorar que hi ha hagut un 1-O, un 27-O i un 21-D i ningú dels nostres té cap intenció d’ignorar-ho. Tenim ara un president legítim a l’exili, i un d’executiu al Palau de la Generalitat. I tots dos actuen d’acord i amb una efectivitat que com més va més palesa es fa. Tots dos han deixat ben clar que estan oberts a parlar amb els que manin a Madrid, però que el tema ja no pot ser mai més el retorn a “l’autonomia constitucional”, sinó les modalitats d’implementar el llegat que ens va deixar l’octubre, de la manera més civilitzada i millor per a tots. Quim Torra ho ha dit sense pèls a la llengua. Per tant, germans cupaires, no teniu cap excusa. Heu de pujar al tren. Us hi necessitem. I què vol dir això a la pràctica? Hi haurà un primer motiu per posar fil a l’agulla. I ho hem de fer sense forats!
Sabem que el camí és més llarg del que molts havien (havíem!) cregut. I, a part dels fets inesperats que es pugin produir, podem considerar com a gairebé segur que tècnicament encara serem part de l’Estat espanyol quan hi hagi eleccions municipals, eleccions al parlament Europeu i, probablement, eleccions anticipades a les Corts espanyoles. Tornaran a sortir veus (de gent que no hi veu més enllà del nas) dient: “Que s’ho facin, nosaltres quedem-nos a casa”. Això seria fatal. Seran tres ocasions importantíssimes per demostrar tant de cara endins com de cara enfora que seguim endavant i no hi ha qui ens aturi. I això només pot voler dir fer un front granític contra l’unionisme i el derrotisme. Només pot voler dir que la CUP, ERC, JxCat i tots els que s’aixopluguen en les tres sigles han d’anar junts. Ho devem als nostres presos i als nostres exiliats. Ho devem a tots els ciutadans que no comprendrien ni perdonarien que ara no es posés la unió de tots per davant de possibles rancunietes dogmàtiques. En aquests moments només té sentit la unitat de tots i no pas de saber qui té un parell més o menys d’escons on sigui. Fiquem-nos-ho tots a la closca d’una vegada!
De cara a totes aquestes eleccions dins de l’Estat espanyol (després ja hi haurà temps de competir democràticament tant si tenim cinc partits com si en tenim cinquanta) presentem una llista única: el Front Republicà de Catalunya/Frente Republicano de Cataluña (FREC. Eslògan electoral: “FREC a FREC del poble!”). El programa electoral? Obtenir tants diputats com es pugui, al Parlament europeu per parlar amb una sola veu catalana i a les Corts espanyoles per cantar les veritats que els partits espanyols vulguin amagar. I (i això és potser el més important) conquerir tants ajuntaments catalans com sigui possible.
I per què la doble denominació en català i en castellà? Per deixar clar que no es tracta de cap front etnicista, sinó d’un front democràtic on hi caben tots els que vulguin viure en un país més ben organitzat i més ben governat.
I com m’imagino la confecció de la llista única? Doncs sense unes xifres que humiliïn la CUP, unes xifres suficients per facilitar la seva incorporació al FREC, però que no exagerin la seva importància fora de mesura. I crec que un diputat de la CUP per cada set de la resta podria ser una xifra acceptable per tothom. A la pràctica voldria dir que la llista es formés així: 4 noms de JxCat, 4 noms d’ERC, 1 de la CUP, 3 noms de JxC, 3 d’ERC, 1 de la CUP, i seguir amb la norma 4-4-1, 3-3-1 fins a cobrir la totalitat. I qui vulgui fer propostes diferents que les faci. Però que totes portin el segell d’una unitat sense esquerdes.
D’altres aspectes probables dels mesos vinents ja hi haurà ocasió de parlar-ne al nostre ‘El Matí’. Però crec que un FREC seria una campanada sonora de cara a tot el món.
