Aquest diumenge, 27 hi ha eleccions federals a Alemanya.
El 2005, els democratacristians (CDU-CSU) d’Angela Merkel van obtenir un dels pitjors resultats de la seva història, un 35,2%, tot just un punt per davant dels socialdemòcrates (SPD) del llavors canceller Gerhard Schröder. No obstant això, van convertir la seva candidata en la primera canceller de la Història i la dona més poderosa del món.
Quatre anys més tard, les enquestes no vaticinen molt més a la CDU, mentre que l’SPD, ara amb el ministre d’Exteriors Frank-Walter Steinmeier com a cap de cartell, roman enfonsat amb estimacions al voltant del 23%. Els liberals (FDP) obtindrien un 14%, els verds un 11% i els ex-comunistes (o encara comunistes) de L’Esquerra (Die Linke), un altre 11%.
Per a Merkel, qualsevol resultat superior al de 2005 serà un èxit, sobretot si dóna lloc a una entente amb els liberals en comptes de continuar la incòmoda gran coalició amb els socialdemòcrates.
Más d’una quarta part dels electors estan indecisos i per això totes les opcions segueixen obertes. Fins i tot sense conèixer el perfil sociopolític dels indecisos, es pot dir que si en els últims dies de campanya tants alemanys dubten encara d’una canceller a qui coneixen bé, difícilment la recolzaran a la seva cita amb les urnes. Presumiblement l’aspirant socialdemòcrata collirà més vots d’última hora.
L’SPD diu descartar una coalició a nivell federal amb els verds i L’Esquerra perquè discrepa amb el radicalisme en assumptes d’Estat d’aquests últims. El 2005 l’aritmètica parlamentària ho hagués fet possible.
Aquesta vegada, sembla que Steinmeier no té opcions de ser canceller, perquè només amb els verds no sumen, i els liberals ja s’han decantat per la CDU. I de reeditar-se la gran coalició, l’SPD repetiria com soci minoritari.
Malgrat que la canceller té assegurada la seva continuïtat, hi ha inquietud al seu partit. La campanya és de les més insulses que es recorden i manca entusiasme a la base.
En els últims anys Angela Merkel ha antagonizat tres grups clau del seu nucli dur de votants: els de valors conservadors –com per exemple els expulsats de Prússia Oriental o els Sudets després de la guerra-, els partidaris d’un liberalisme econòmic amb acotaments, però liberalisme, i els catòlics practicants.
La canceller ha conreat una popularitat personal més enllà de línies partidistes, el preu de la qual ha estat descurar aquests fidels votants democratacristians. Va decebre els expulsats dels antics territoris alemanys de l’Est per omissió, al romandre callada quan es van veure immersos en una agra polèmica amb Polònia. Ha aplicat mesures econòmiques estatistes, desdibuixant el perfil polític del seu partit i acostant-lo al dels seus socis de gran coalició. I finalment, Merkel va fer que molts catòlics –ja molestos amb la reforma de la llei sobre cèl·lules mare- s’indignessin quan va ofendre al Sant Pare durant el desafortunat afer de la Germanor de Sant Pius X.
Merkel ha triat una campanya d’estil “presidencial”, amb eslògans com “Elegim la canceller”. Però a Alemanya no s’elegeix canceller, sinó sigles i diputats, i pot arribar a passar que aquest enfocament personal acabi d’empipar als descontents amb el seu estil.
Aquest diumenge, pot ser que aquests emprenyats votin els liberals del FDP o es quedin a casa. Si la líder democratacristiana aconsegueix suficients vots per governar en coalició amb els liberals, la seva estratègia haurà funcionat. Si baixa del 35% i altra vegada se li nega aquesta aliança, significarà que ha fracassat en el seu esforç per irradiar més enllà dels nuclis tradicionals del seu partit.
Angela Merkel és extremadament intel·ligent i molt racional. Com tots els polítics d’èxit, sap com arribar al poder i retenir-lo. Potser li falti aquesta qualitat emocional dels grans líders, que generen afecte en els militants i àdhuc en el ciutadà mig.
A l’enfocar aquesta campanya entorn d’ella mateixa, Merkel es juga el seu prestigi personal aquest diumenge.
