Poema de David Jou
El Greco, Toledo
Plena de gràcia.
Faci’s en mi segons la seva paraula.
Entre aquestes dues veus, quina verticalitat, quina distància!
Quins blocs de temps i d’espai perforats de sobte i per sempre
per la irrupció de l’àngel!
Engendrat, no pas creat, en un instant fora del temps i en un lloc
tan nostre i tan poc nostre com la Terra, ínfim en el cosmos,
indigent en saviesa, obscur en generositat.
Per què aquí?, per què així?, per què a mi?, per què perquè?:
preguntes que no són el que cal que sàpigues per deixar-te
omplir de gràcia, per esdevenir flama que puja a rebre la
claror que baixa.
Quina felicitat, aquest assentiment!: sense seguretat, sense
necessitat,
sense altra resposta que obrir-se, i deixar que el món s’atansi en
tu a allò que està cridat a ser en tots:
creació, do, amor, plenitud, gràcia.
