La dita “any nou, vida nova” no passa de ser -malauradament- un simple desig que gairebé mai no es realitza. La vida ens permet rara vegada (tant a les persones com a les nacions) de girar-ho tot del revés com un mitjó. Cada any nou es troba amb els mals vells que no es deixen espolsar i encara menys quan els que s’haurien de posar-hi remei encara els agreujen.
Tots sabem com funciona la humanitat des del seu començament. A una banda, hi ha la gent que només vol pau i prosperitat, amb els pensadors al davant que obren camí. A l’altra banda, hi ha els àvids de poder i de riquesa que passen per sobre de cadàvers si creuen que cal i per desgràcia ho creuen massa sovint. Des d’Àtila i Gengis Khan fins els d’avui Putin, Xi i altres, en són mostres ben clares. I són ells que amb l’espasa i els canons i ara amb els míssils, tenen la paella pel mànec i deixen un rastre de sang i de dolor allà on posen la grapa. I no oblidem que d’aquesta jeia n’era també el “Caudillo de España por la G.d.D”.
Hom pot pensar que si la humanitat ha sobreviscut a tots aquets ensuperbits poderosos també ho farà aquesta vegada. Hi ha però una diferència fonamental: el canvi climàtic que ja només neguen els que no volen veure la realitat o no volen perjudicar els seus interessos (com els paisos productors de combustibles fòssils).
Estem en un període de la història en què caldria unir totes les forces arreu per aturar aquest procés que posa en perill la vida al nostre planeta. I això no és cap exageració. Recentment s’ha publicat un documentari científic “Extrems climàtics. A l’abisme?“ que hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els poderosos d’aquest món. Segons aquest estudi (vegeu la informació a):
https://www.vilaweb.cat/noticies/som-vora-abisme-climatic/ o no ho feu si temeu de tenir malsons) estem a punt d’arribar (si no és que ja l’hem passat) el punt sense retorn que porti a l’extermini de tota mena de vida vegetal o animal a la Terra. Si arriba aquest cas extrem, pot ser que encara trigui alguns segles al seu punt final. Però el camí fins llavors aniria marcat per catàstrofes naturals i socials com mai hom s’havia pogut imaginar. I davant d’aquesta perspectiva és quan es veu més que mai quina bogeria representen (entre moltes altres) la guerra a Ucraïna i els conflictes a l’Orient Mitjà (on sigui dit de passada Israel està perdent totes les simpaties que s’havia guanyat des de la seva fundació). I en un cercle més proper i limitat, quina ridícula bogeria representa el mite de la “unitat d’Espanya”, que faria riure si no fos que causa tants mals, tants dolors i tantes injustícies.
Fa mal de veure a la televisió com un nen àrab de deu o dotze anys crida “Us matarem a tots!”. Pau a la terra als homes de bona voluntat? El que veiem és l’esclat de l’odi en grups o masses fanatitzades que volent combatre un mal en crea de pitjors, a moltes parts del nostre pobre planeta.
Vol dir tot això que tot és negatiu i que estem en un pendent ja imparable? Jo (optimista empedreït) no ho veig així. Que no podrem ja impedir les convulsions migratòries i socials de què he parlat abans ho crec indubtable. Però que la vida a la terra s’extingeixi completament es fa des del panorama de les possibilitats científiques actuals. I si tenim alguns segles de temps, qui sap de què és encara capaç l’enginy humà? Qui hauria pensat només fa cent anys en els canvis que ha representat la digitalització, per posar només un exemple? No podrem aturar molts mals, però encara no està dit que no puguem aturar el pitjor de tots.
En aquest darrer Nadal, en una entrevista que li van fer a la televisió (i en un altre context) el president federal alemany Steinmeyer va fer una citació d’algun savi que aquí crec que encaixa: “Si perdem l’esperança, llavors arribarà allò que temem”. I això tant val per la vida a la terra, com per la independència de Catalunya. Així, doncs, amics lectors, no tanquem els ulls, però no ens deixem acovardir. Mantenir l’esperança és la premisa perquè aquesta s’acompleixi. No ens la deixem perdre per res ni per ningú.
