Ja fa dotze anys vaig escriure aquest comentari a un dels llibres d’Albert Jané: “L’any 2006 va sortir a les llibreries un dels llibres més singulars dels darrers temps: “El Llibre de Daniel” de l’Albert Jané, bon amic meu des dels temps llunyans de la nostra joventut que encara anàvem a escola. És un llibre que s’ha de llegir a petites glopades per a fruir tota la riquesa de la llengua que hi ha acumulada i l’humor adés desbordant, adés finament irònic que traspua a totes les seves pàgines, Un amic comú va comentar que així com Salvador Espriu, a la seva “Primera història d’Esther”, va voler escriure un Rèquiem per la nostra llengua que veia amenaçada de desaparició, “El llibre de Daniel” és com un Te Deum pel seu ressorgiment després de la dictadura franquista, malgrat totes les dificultats que encara hi ha i que tots coneixem”.
En aquest mateix estil de llibres literàriament heterodoxes, d’impossible classificació segons els patrons literaris acoastumats, va publicar el 2011 la paràfrasi de les “Estances d’Omar Khayyam” i el 2017 “Calidoscopi informal”. I ara a finals de l’any passat ha publicat una altra paràfrasi d’un llibre bíblic, el de l’Apocalipsi de Sant Joan, “L’Apocrifalipsi” (Associació Llengua Nacional, 2019). És un llibret prim, de només 85 pàgines. Però en aquesta brevetat hi han concentrades dues de les principals qualitats literàries d’en Jané: el seu extraordinari i mestrívol domini de la nostra llengua i el seu humor fi que et fa somriure molt sovint o fins i tot t’arrenca una riallada en el moment més impensat.
En unes circumstàncies en les que la nostra llengua corre perill de bastardització, els esmentats llibres d’en Jané són com una mena d’arca de Noé que “ens salva els mots”. Limitant-me ara a “L’Apocrifalipsi” confessaré a l’amable lector que m’hi he divertit molt. En Jané parafraseja el llenguatge bíblic, entre arcaic i ampul·lós, amb una inundació de mots emprats de les formes més impensades i refinades i tallant aquest barroquisme de cop i volta amb modismes populars que donen a la frase on surten una comicitat irresistible. Permeteu-me citar un parell d’exemples.
“I a l’àngel de l’església de Tiatira, on tothom qui no és mort encara respira, li escrius el que ara et diré: Vet aquí el que fa saber el fill del Senyor, edl qui té els ulls com la flama roent, i els peus semblants a llautó de primera classe…” (pàg.12)
“I el tercer àngel, que semblava que tenia el cap en un altre lloc -perquè cadascú sap les seves coses i els àngels, per més àngels que siguin, també tenen els seus maldecaps febrosos i ja se sap que qui no té un all té una ceba- va tocar amb desgana aparent però amb eficàcia verídica…” (pàg.32)
“I beneits del cabàs que són…promouran una guerra impia, inútil i anacrònica contra el xai, però els vencerà com si res, amb una simple bifada, no en tindrà ni per a començar, perquè és senyor dels senyors, mestre dels mestres, duc dels ducs, rei dels reis, i que a ells hi van ell ja en torna i té més lletra menuda de la que es poden arribar a imaginar”. (pàg. 62).
En una altra ocasió ja fa anys, també vaig escriure a en Jané que en el petit món de la nostra petita llengua aquestes obres seves trobarien probablement pocs lectors, mentre que en una àrea molt més extensa i molt més diversa com la de la llengua anglesa ja tindria, a ben segur, una gran anomenada com la que va tenir James Joyce amb el seu “Ulisses” encara que totes les comparacions sempre coixegin.
L’amic Jané s’ha guanyat ben bé a pols i de sobres totes les distincions que ha rebut i els elogis de la seva feina ingent per la nostra llengua, des del Cavall Fort fins a “l’Apocrifalipsi” passant per les seves gramàtiques, diccionaris, etc.
Ara que ell (com jo mateix; som de la mateixa quinta) ja va cap als noranta anys, desitgem-li tots que la salut (que sembla que no és gaire bona) li permeti encara donar-nos alguna nova sorpresa sortida de la seva imaginació desbordant i del seu mestratge lingüístic i literari. T’ho desitjo de tot cor, Albert.
