Van començar negant que hi hagués cap crisi, ni econòmica ni de valors. I vingué que guanyaren les eleccions. Continuaren després amb idees tan estrambòtiques com la proposta d’aquell demencial repartiment de bombetes de baix consum, o aquell altre propòsit eixelebrat de recol·locar manobres en atur tot reciclant-los per art de màgia perquè poguessin integrar-se en altres oficis. Alemanya tira endavant, i se’n surt, amb Merkel i amb sacrifici, esforç i més treball i més hores. I amb menys temps lliure i amb menys vacances. Aquí tot resulta inversemblant i ni el Govern de Catalunya no diu res. Acata, tan sols. Acata la mentida i la inversemblança de l’amo Zapatero, que tiranitza les masses que tot s’ho creuen. Hi ha hagut, també, aquesta idea de l’almoina en forma de deducció fiscal de 400.-€ per a aquells que s’han quedat sense subsidi -subsidi: mot horrorós, d’altra banda. I De Prada ho compara amb la manera com les legions romanes actuaven als vilatges sotmesos: primer els saquejaven els graners i, quan entre el poble no quedava ja ni un bri de dignitat, els convocaven a la plaça major i des d’un carro els llançaven unes quantes engrunes perquè se les disputessin com pobres bestioletes sense adonar-se que tals engrunes havien estat elaborades amb una part molt petita del gra que abans els havia estat saquejat. Si encara els hagués quedat un mínim de dignitat, aquella petita almoina hauria provocat un motí. Però passà el contrari: per a la massa tiranitzada, la petita almoina constituí una prova de la magnanimitat dels seus gloriosos benefactors.
Ara, avui, aquí, com que aquesta petita almoina no arribarà a una gran majoria dels contribuents, ja comencen a fer-los creure que el veritable remei consisteix a robar els rics per donar després, gentilment, als pobres el producte de tal furt. Però, és clar, igual que sempre ha passat, els veritablement rics no s’assabentaran de res i seran aquells que donen feina als pobres (els empresaris) els qui seran sotmesos a una persecució tributària que els obligarà a deixar de donar-los aquesta feina. Resulta costós aprendre a tenir prejudicis, però segurament aquesta, i no cap altra, és l’Opulència que ens espera ara que aquest estiu s’acaba per moments.
