La llibertat cristiana – així ho entenem – és la llibertat de l’amor, de la justícia, de la bondat, de la bellesa, de l’entrega a la família i al treball…; és la llibertat viscuda per tota persona que arrelada en Déu – com l’arbre a la terra nutrícia, tal com afirmava GustaveThibon – dóna sempre bons fruits. L’arbre sà i fruitós sol ser també ombrívol i acollidor: a la seva ombra hom s’hi troba a gust.
En canvi, com l’arbre poc arrelat, qui es deixa moure per tota “mena de vents”, fàcilment cau mort i, amb el pas del temps, queda ben corcat. Tenim aquí una imatge d’una llibertat mal emprada, d’una llibertat malalta. Naturalment un arbre que ha emmalaltit també es pot mantenir dret, amb uns quants suports artificials, amb uns pals a manera de crosses – ben “lligat” així, perquè no caigui -, però en aquest cas no podem parlar de vertadera llibertat, sinó d’una llibertat vigilada, dominada, sense salut, que podria semblar acceptable cara enfora, gràcies a aquestes mesures artificioses, però abaltida i trista cara endins.
Podríem considerar que algunes lleis o normes, dissuasives o coercitives, tenen primordialment la funció d’evitar conductes humanes que poden danyar la vida de la comunitat i han estat promulgades amb aquesta finalitat, per tal d’assegurar una vida social més “lliure”, encara que no sigui la millor manera d’aconseguir-ho, com s’ha vist en tantes ocasions. Seria molt millor que els legisladors busquessin l’autèntic desenvolupament integral de l’home, la seva dignitat, el bé comú…Qui pensa preferentemnt amb lleis repressives – sense mirar de canviar interiorment l’home – s’adonarà ben aviat que encotilla la vida de moltes persones que voldrien desenvolupar-se fins a la seva plena maduresa sense “lligams extraordinaris” i que molt poc ajuden a un constant progrés ètic humà. A més, amb algunes normes d’aquest tipus s’enceta, quasi sempre, una nova i poc agradable casuística d’encuny artificiós que converteix tot el conjunt social un mecanisme poc natural, sostingut per una xarxa complicada de prescripcions supèrflues que fatiguen el cos i aclaparen l’esperit, sostreuen de la vida el seu caliu i la seva veritable qualitat. Com més inflació de normatives d’aquest tipus, menys valor acaben tenint elles mateixes! Tal vegada s’acceptin com un mal menor, però en el fons sabem que no anem per bon camí en una societat degradada i emmalaltida.
El qui ha fet l’experiència de la vertadera llibertat cristiana ha pogut créixer constantment fins a aconseguir la seva plena maduresa. Quan, en canvi, l’experiència ha estat la contrària de seguida ha notat a faltar l’enyorada i autèntica llibertat – pel fet de trobar-te agafat per “reglaments i normatives asfixiants” – i ha notat un íntim ofec en no tenir la possibilitat de moure’s a gust. I des del fons de l’anima aspira, en un anhelant èxtasi, a retrobar-se amb la veritat de l’home que viurà lliurement des de l’amor. La llibertat sempre ha d’anar lligada a uns valors morals superiors.
Normes o lleis, en tota societat o cos social, existeixen. Els legisladors ens demostraran que són necessàries, però si no les vivim i les guardem en l’esperit d’amor i de veritat acabaran essent un obstacle per créixer raonablement com a persones. A més, si els governants, en aquestes situacions, no fan servir la raó, des de la contemplació de la veritat sobre l’home, el poble començarà a perdre tota esperança d’un futur progrés moral. La vivència de la vera llibertat mai no abdica de la raó. La llibertat l’hem d’exercir amb intel·ligència i voluntat – tant per part dels qui manen com pels qui obeeixen – tenint com a finalitat el bé comú. Per això, mai no serà acceptable una obediència “perinde ac cadaver”, plena de coaccions o de pors, perquè equival a renunciar a ser persones. Això s’aplica tant en les coses humanes com en les divines. La raó ens diu que no hem de ser mai incongruents o incoherents i, per tant, pensem que les “coaccions” – més o menys amagades – degraden l’home. Si parlem de ser lliures, ho hem de ser veritablement. Si volem obrar en llibertat sense pors de cap mena, sense timideses i sense trobar-nos-hi encotillats, tant de cara enfora com de cara endins, hem de situar-nos a més alçada per veure-hi amb claredat. Com el qui veu – des de dalt d’un enlairat pujol – tots els camins que condueixen al cimal.
En aquest terreny tampoc no hi caben les “aparences”: no es tracta d’actuar com si “fóssim lliures” amb un decàleg de llibertats formals… no reals. Què és el que importa, mantenir només la façana i la casa bruta per dintre?, tenim cura de la imatge pública i aparent que puguem donar entre tots?, busquem quedar bé i que tot sigui bonic per fora, sense plantejar-nos el preu que paguem per dins? Per quedar bé cap enfora n’hi ha prou amb una bona retòrica, proclamant principis immaculats, anunciant un continuat progrés, però sense anar vertaderament cap a endavant, o fent només canvis accidentals i superficials. Si íntimament i també socialment tot continua igual de “brut i desordenat,” sense renovar-se “ad meliora”, aleshores què hi guanyem? A què estem jugant? No recorda això el que es diu en “El Guepard” de Lampedusa: “cal canviar alguna cosa per tal que tot continuï igual”. Canvis epidèrmics? Jocs de mans? Prestidigitació fabulosa? Canvi de paraules en la formulació de les lleis, però amb els mateixos continguts materials decebedors? El que s’hi conforma i no hi pensa per comoditat, em porta el record d’un estudiant serbi que em deia, fa molts anys, parlant d’en Tito i del seu règim a Iugoslàvia, que ells, com a ciutadans, ho tenien tot molt fàcil: no calia pensar en ser lliures perquè ja “algú” pensava por tots i promulgava normes “raonables” per al bé de tots: naturalment tots ben “encotillats i lligats”, esclaus del poder.
Ara pot passar el mateix en moltes democràcies que no ho són, ja que no ens hi podem moure lliurement quan ho pensem des de la intel·ligència i des de l’amor. Hi ha potser por a opinar amb llibertat, perquè sabem que a molts polítics no els abelleix delegar el “pensament” i que molts governants no respecten la llibertat d’expressió i la d’actuar en consciència. Ens preguntem, doncs: Algú que es troba ara per damunt de tots i revestit de poder – no pas de la clàssica ’”auctoritas” – pensant també per tots?, quin camí tenim per sobreviure en una aital situació?, l’anar tirant?, fer la “viu-viu” com si ens agradés el panorama que se’ns presenta?, intentar “caure sempre bé” i ser un llagoter, un afalagador descarat per guanyar-se les simpaties dels que estan a dalt?
Sovint he vist que els llagoters i aduladors es troben sempre entre els més mentiders i que, a llarg o curt termini, solen ser els menys lleials. Tot això ho demostra la història, i només cal rellegir les milers i milers pàgines sobre la vida de la humanitat fins al dia d’avui per fer-se’n una idea cabal.
