Per David Jou
Arraulida, intimidada, estupefacta,
acorralada en un angle del llit,
en un racó de la cambra,
sense voler creure el que veu ni el que sent,
esglaiada.
Qui és aquest que ha entrat sense que ella se n’adoni?
Quant tardarà a forçar-la?
Potser va ser així l’entrada:
por, terror, pànic, la gran ferida
d’una irrupció inesperada
en la seva innocència gairebé infantil,
trastocant el seu món de puresa ingènuament idealitzada.
Que bell era donar-se a un Déu llunyà,
parlar-li cada dia a un somni benèvol,
complir amb alegria els rituals del culte,
i que trasbalsador, de cop, en canvi,
sentir que Déu venia de debò,
que esquinçava la continuïtat del temps,
que s’atansava infinitament,
que s’anunciava com a Ombra possessora
a punt de transformar-la i d’envair-la!
«No tinguis por, Maria. No tinguis por, Maria»:
moltes vegades ho degué haver de repetir l’arcàngel,
perquè el que venia a dir-li era terrible:
contra les lleis, contra els costums, contra les lògiques,
contra la natura coneguda i fixa.
Qui se la podria creure, si hi accedia?
Molta, molta por degué tenir Maria.
