Com va dir algú, morir és el més important que farem a la vida. No és gens estrany, doncs, que la ciència i la literatura hi esmercin tant de temps per mirar d’entendre aquest desenllaç absurd. S’intueixen dues classes de mort: la que es produeix abans de terme i sense acceptar-la, i la mort en pau. He tingut ocasió de llegir en les darreres setmanes dos llibres diametralment oposats en forma i fons, però connectats pel tema que més ens preocupa als éssers humans des del principi de la humanitat.
El primer, Rigor Mortis, escrit per Tura Soler i basat en les experiències de l’eminent forense Narcís Bardalet, ens parla de la mort amb tota la seua nuesa, com la mateixa nuesa que té un cadàver que espera al dipòsit. No hi ha concessions. Quan sobrevé, ens convertim en un cos. Això és el que queda i el que cal atendre i honrar amb prestesa, abans que se’l mengin els cucs. El doctor ens ho descriu amb respecte i cruesa al mateix temps, esquitxant el relat de les seues experiències amb un bon reguitzell d’anècdotes que fins i tot ens poden provocar una riallada. De reflexions, les estrictament necessàries. No hi ha dramatisme en els capítols – tret de la inevitable tristor quan es parla de casos que afecten a infants– sinó la mostra descarnada de qui som i què acabarem sent. Fins i tot l’estil periodístic de Tura Soler (periodista especialitzada en la crònica de successos) allunyat de floritures d’estil, sembla buscar que no ens distraguem amb interpretacions massa espirituals. Que la mort és una cosa real.
El segon llibre és de l’escriptor i dramaturg noruec Jon Fosse, premi Nobel de literatura de 2023. Com que un autor distingit amb aquest guardó en principi mereix almenys la nostra curiositat, vaig triar Mañana y tarde (De Conatus) per conèixer la seua obra sense saber-ne ni la temàtica ni l’argument, que és la millor manera de llegir una novel·la. M’hi vaig submergir, per tant, sense anestèsia, que és una expressió que potser agradaria al doctor. Amb una narrativa aparentment simple i absent de signes de puntuació, ni tan sols guions de diàleg, un narrador omniscient ens situa en una illa de les costes de Noruega, cap als inicis del segle XX. L’estil de Fosse, ho he d’admetre, m’embafa. La repetició d’expresions curtes a final de frase (“así son las cosas”) busca una musicalitat que pot arribar a ser monòtona. Però la lectura va endavant, perquè només començar el segon capítol ja s’endevina el final –el mateix autor ho vol– i, admirada per la senzillesa de la idea, arribo a l’esperat desenllaç. Aquest és el resum: un ancià anomenat Johannes es desperta entumit i inicia el seu dia sentint-se cada cop més àgil. Surt de casa i es retroba amb el seu amic mort temps enrere i tots dos plegats agafen el seu vaixell de pesca. Al final de la travessia, l’amic li explica que l’ha anat a rebre per ajudar-lo a fer el pas definitiu. Parlar amb fantasmes no és res que sigui nou a la literatura, però el missatge que l’escena final evoca és tan poèticament reconfortant que mereixeria ser certa. Algú ens esperarà al final de la nostra travessa per ajudar-nos a arribar a port.
Doncs que cadascú es quedi amb la lectura que prefereixi. Jo he mirat de fusionar les dues amb una frase del doctor Bardalet: La mort d’una persona jove és un naufragi; la mort d’una persona vella és arribar a port.
