“El Lobo” i la ideologització de pel·lícules històriques

Les pel·lícules o sèries històriques no solen mostrar els fets que representen amb total veracitat, de fet, generalment, el nivell de veracitat sol ser mínim, mostrant només fidelment els punts històrics de més rellevància que permeten explicar el relat de forma continguda i condensada. No obstant això, els canvis més importants tenen a veure amb els personatges, i com aquests són plasmats, això és especialment rellevant quan l’esdeveniment representat és un conflicte, ja que depenent de com els personatges siguin presentats a l’espectador, aquest pot empatitzar més amb un bandó que amb l’altre.

 

Un clar exemple d’això és la pel·lícula del 2004 dirigida per Miguel Courtois anomenada El Lobo. Aquesta pel·lícula ens explica la història de la “Operación Lobo” des del punt de vista de l’infiltrat, és a dir Mikel Lejarza. El director es pren nombroses llibertats creatives a l’hora de resumir la que és una història extremadament complexa, simplificant el nombre de personatges involucrats, canviant l’escenificació d’alguns moments claus per motius pràctics, com la interrogació a l’infiltrat per part d’eta, i exagerant certes escenes per adquirir un major efecte dramàtic, que pot resultar inversemblant en alguns casos. Pel que fa als personatges, la pel·lícula clarament intenta que l’espectador es posi a la pell de l’infiltrat, que és presentat com un ciutadà neutral que únicament accedeix a treballar amb els serveis secrets del règim per interessos econòmics, i que posteriorment s’involucra més emocionalment per voler acabar amb el sector violent d’esta. Això, en el moment en què la pel·lícula va ser presentada al públic va resultar de gran grat, ja que anteriorment en el mateix any es van donar els atemptats terroristes als trens de Madrid que van posar fi a la vida de 193 persones, i per tant el rebuig al terrorisme estava en auge.

En la mateixa pel·lícula, ETA i el règim franquista es van simplificar dràsticament. ETA, és representada com una organització que ha perdut tota la moderació política que li quedava amb l’assassinat interna d’Asiel, el personatge que defensava la politització d’ETA en la pel·lícula. Per altra banda, el règim franquista està format per personatges que representen la corrupció interna, i la falsa meritocràcia a costa dels càrrecs inferiors. L’únic personatge del règim que és enfocat amb una llum positiva és torturat i assassinat pels seus superiors, en una escena molt inversemblant. Els únics personatges presentats positivament en els dos bàndols, són específicament els que s’acosten més al punt de vista del protagonista.

 

Aquest biaix ideològic té una dualitat que s’ha de tenir en compte, i és que en el cinema de masses, especialment en un gènere familiar, d’acció i thriller, tenir un punt on l’espectador pot sentir-se identificat és important. No obstant això, com el director ha mencionat en diferents mitjans, aprofita el seu art per fer una crítica al que creu que està malament, i plasmar el seu punt de vista. Com aquesta pel·lícula, n’hi ha centenars. Els líders de crear aquest biaix ideològic entre dos cantons són sense cap mena de dubtes els americans amb les pel·lícules de Hollywood bèl·liques de gran èxit, o fins i tot en altres mitjans amb elements audiovisuals com els videojocs.