Les dependències d’un museu poden convertir-se en un d’aquests llocs en què sabem el que necessitem i, com dirien Manel, on llançar-se a buscar en tubs de ventilació i accessos foscos… per trobar joies allà on en principi no hauríem de buscar. Així que pot ser que certes obres d’art habitualment instal·lades en espais públics com aeroports, estacions de tren, mercats i fàbriques, es trobin també en l’espai museístic, interpel·lant al públic. És el cas de l’exposició que aquí ens ocupa.
L’obra de Charlotte Posenenske (Alemanya, 1930-1985), una de les millors representants a Europa del minimalisme americà, flueix entre el minimalisme, al qual va saber donar-los una dimensió social performàtica, i el conceptualisme. L’art participatiu i la performance, la pràctica social i la crítica institucional estan latents en la seva exposició retrospectiva més recent. Parlem de l’exposició Charlotte Posenenske. Work in Progress, comissariada per Hiuwai Chu i organitzada pel Dia Art Foundation en col·laboració amb el MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona, reuneix els seus primers dibuixos i pintures, els seus relleus d’alumini, i les seves últimes i conegudes escultures modulars. A més a més s’hi inclouen els prototips originals d’aquestes escultures modulars.
Entre 1956 i 1965, Posenenske va desenvolupar tècniques per aplicar el color i la línia en dibuixos i pintures executats sobre paper o tauler de fusta articulant un espai tridimensional. Durant 1968 va filmar la pel·lícula Monotonie ist schön (La monotonia és bella) en Super 8 que reflecteix la seva preocupació per la producció industrial i la repetició. Ho fa des de la finestra del cotxe durant un viatge pels Països Baixos, capturant el paisatge construït de ponts, dics i autopistes sobre el teló de fons del camp holandès.
L’artista planteja aquestes sèries que veiem al museu perquè siguin susceptibles de convertir-se en prototips per a produccions en massa. No obstant això aquestes combinacions entre elements i la manera de relacionar-se amb l’espai es van alterant substancialment. Es relacionen amb l’arquitectura de les sales. L’artista crea sèries, no vol fer peces úniques individuals, perquè vol repetir elements dins d’un sistema però aquesta repetició és paradoxal perquè el procés no ha estat un procés ni massificat ni en sèrie sinó que estem davant autèntiques obres d’art.
En un últim racó trobem una peça que sembla òrfena i és Fulles vatientes sèrie E, pintura en esprai sobre planxa d’alumini, que va ser realitzada entre els anys 67-68 i conjuga amb les altres perquè ens fa conscients en aquest moment que hi havia, de fet, altres obres que semblen tubs de ventilació o xemeneies al passadís, que surten de les sales i dialoguen amb l’arquitectura en un joc de llums gràcies al finestral enorme que és la façana del MACBA.
Les cavitats d’alguns tubs semblen enfonsar-se a terra amb infinits reflexos. D’altres, sostingudes contra el mur, s’alcen des del terra en materials com cartó o metall. Línies expressives de color envolten les estructures industrials. Són làmines en groc, blau, vermell i negre. El seu reflex es projecta en les escultures platejades i és absorbit pel cartó.
Tubs quadrats en planxa d’acer galvanitzat se superposen i construeixen un paisatge en què perdre’s. No són perfectes, trobem sobre l’acer empremtes de les mans que han ensamblat les peces, així com petits gestos plasmats en el cartó. De tal manera que som conscients que no provenen d’una edició seriada, de nou la multiplicitat s’enfronta a la unitat, la multitud davant de l’individual.
Una possible clau de l’exposició està en els dibuixos i esbossos primerencs de l’autora, presents a la sala adjacent a la del vídeo. Aquesta mostra romandrà visitable fins al 8 de març, després viatjarà en itinerància a Düsseldorf (abril-agost 2020) i Luxemburg (octubre 2020-gener 2021). Cal no desaprofitar l’oportunitat de gaudir-la a Barcelona.
