Després de l’annexió de Crimea per part de Rússia, per uns procediments que no són acceptables internacionalment (l’ús de la força i la desinformació massiva del poble rus) cal constatar un trist paral·lelisme entre els procediments del govern rus i de l’espanyol. Sobre les diferències entre Catalunya i Ucraïna i la respectiva situació actual no cal insistir-hi. Són prou sabudes. Hi ha, però, una trista circumstància que tots dos països han de sufrir: la pluja de mentides i calúmnies que els seus adversaris els hi aboquen al damunt i que serveixen sobretot per atiar l’animadversió contra els ucraïnesos i els catalans.
No fa gaire va sortir a la premsa alemanya (FAZ 11.03.14) un article de la prestigiosa escriptora bielorussa Swetlana Alexijévitx. L’autora és una valent defensora dels drets humans a la seva terra, i la dictadura de Lukaixenko li ha fet la vida tan agre com ha pogut. En reconeixença dels seus mèrits tan literaris com humans se li va concedir a Alemanya el Premi de la Pau, del gremi de llibreters, un dels premis de més prestigi mundial.
Alexijévitx havia estat de visita a Moscou feia pocs dies i havia pogut comprovar de primera mà la manera que té el règim de Putin de presentar als seus súbdits (no se’n pot dir d’altra manera) els esdeveniments actuals. Els diaris i la televisió, fidels obedients del govern, han dut a terme una dura campanya contra els nous governants a Kiev. Diu Alexijévitx:
Diaris i tlevisió diuen que s’ha produït un cop d’estat nazi [no us recorda res això?], a Kiev els feixistes han agafat el poder, a la frontera de l’Ucraïna occidental s’estan reunint centenars de milers de fugitius [fet “documentat” amb fotos d’altres països i d’altres dates], a tot arreu es persegueix els jueus i són destruïdes esglésies ortodoxes [quan molts dels manifestants del Maidan eren jueus, i no hi ha hagut cap aldarull religiós de cap mena], parlar rus s’ha prohibit i els que el parlen són ciutadans de segona [igual que els pobres espanyols a Catalunya hauran de canviar el seu González per un Rafeques]…”
Això i encara més, diu l’autora, és el que la televisió diu tot el sant dia a la població russa i pel que sembla amb éxit ja que ha aconseguit intoxicar la majoria del poble i a més molts dels russos que viuen a Ucraïna. Que una declaració contra la intervenció al país veí l’hagin firmada 6.000(!) intel·lectuals, i una a favor només 60 (que defensen el seu sou a les acadèmies oficials) no té cap ressò públic. No es permet que en tingui.
Descru també escenes en les que grupets que es manifestaven contra la intervenció han estat insultats i atacats per gent de tota mena i de totes les edats. El verí de les mentides fa destrosses als cervells dels ciutadans desinformats. Això provoca, desgraciadament, reaccions forasenyades d’alguns ucraïnesos d’ultranacionalistes o d’extrema dreta, que també n’hi ha, és clar, i que són un resultat dels anys de dominació soviètica que va costar la vida a milions d’ucraïnesos. Aquest sector de la població, però no és el que predomina ni el que mana al nou govern. S’estima que en unes eleccions lliures no obtindria més enllà d’un nou o un deu per cent dels vots. Però hi ha també qui encara és capaç de reaccionar amb l’humor negre que es manifesta en totes les dictadures i situacions extremes. Un acudit que corre és el següent:hom pregunta a Ianukòvitx com és que Putin ha envaït territori ucrainès, i el dèspota destituït diu: “Perquè li vaig demanar”. “I per què li vàreu demanar?”. “Perquè ell em va demanar que li demanés”, I l’autora acaba dient al seu article: “Els anys noranta teníem l’esperança de poder veure una Rússia més europea. Aquesta esperança Putin l’ha matat. Podem envejar els ucraïnesos…”.
Un altre escriptor, el rus Vikror Ierofèiev, amb un reconegut prestigi a l’estranger diu també (FAZ, 20.03.14) que els medis nacionals russos mai no havien mentit i indoctrinat tant com ara, ni tan sols en els temps de la crisi de Cuba o de la invasió de Txecoslovàquia. I comenta que, a part d’un quinze per cent de la població que pensa en paràmetres més europeus la majoria dels seus compatriotes “viuen antropològicament en el segle XX o en el XIX, o fins i tot en èpoques més anteriors.
És molt trist haver de constatar aquesta semblança entre les clavegueres espanyoles i les russes. Les russes mirant de recuperar una part de l’imperi perdut; les espanyoles intentant de no perdre les restes de l’antic imperi. I amb aquest objectiu usen totes dues els pitjors estris imaginables: la mentida i la calúmnia. I això ho diu tot sobre els que n’ordenen l’ús o simplement ho toleren.
Per sort per nosaltres, però, una de les diferéncies fonamentals és que Espanya no és Rússia. Espanya no exporta gas ni petroli, no té armes atòmiques, encara depèn de l’ajuda europea i està lligada per tota la xarxa de tractats europeus i mundials, dels que Rússia es pot riure (ja veurem si per gaire temps), però Espanya no. Rússia a través de la seva base naval a Crimea ha pogut introduir unitats de l’èlite dels seus cossos militars, els “speznaz”, disfressats de “cossos populars crimeans d’autodefensa” i ha aprofitat la majoria de la població russa que ha donat el seu suport a la maniobra. Espanya ho té molt més difícil. La situació i les condicions són completament diferents. El que és igual i comparable és la manca d’esrúpols ètics d’uns dirigents que disfressen les seves veritables intencions amb arguments que només poden creure’s aquells als que han aconseguit d’intoxicar amb les seves falòrnies.
