Europa recorda el setantè aniversari de l’holocaust. Llibres, pel·lícules, entrevistes amb els supervivents d’Auschwitz. Pels que no ho recordem, reviuen uns anys molt dolorosos per les moltíssimes víctimes que hi deixaren la pell, en els que els pocs que van salvar-se encara porten marcat dins de l’ànima unes vivències impossibles d’oblidar.
Matrimonis separats a l’entrar al camp de concentració polonès, generalment per acabar a les cambres de gas. Fills separats dels pares, famílies angoixades preguntant-se per quin motiu els passava aquell calvari, exclosos d’aquella raça superior que preconitzava Hitler.
Fa uns anys vaig fer un viatge per Polònia. Entre les visites obligades, la capital, Varsòvia, on en una bonica plaça hi ha escultures del gran compositor Chopin. El temps era fred i boirós i convidava a rememorar les peces del compositor romàntic. Valsos, nocturns, masurques que trencaven la gelor del paisatge.
Auschwitz era també un lloc de visita del nostre itinerari. Queien unes petites gotes del cel que s’ajuntaven amb les meves llàgrimes. Una pudor estranya omplia tot el recinte i s’escampava cap a l’aire dens i carregat que feia més llòbrec el lloc curull del partiment, l’angoixa i el dolor que sentien els pobres presoners.
L’espectacle, als meus ulls llagrimosos, era insuportable. Vitrines plenes de sabates, d’ulleres, de dents i tot el que podien portar els pobres interns, fotografies, com a testimoni d’unes persones víctimes d’unes ments endimoniades i criminals.
Les cambres de gas, els crematoris, passaven pels meus ulls entre els immensos edificis mentre la visió del camp de concentració em removia l’ànima. Quan anava caient la tarda el plugim suau em mullava el cos, l’esperit i em negava el cor. No hi havia cap somriure dins del recinte d’Auschwitz. Tots ens trobàvem impressionats davant d’un escenari que portà a la mort a un milió de persones.
La Verge de Czestochowa, prop de Cracòvia, ens retornà a la tranquil·litat desprès d’un dia interessant per conèixer la història recent d’una guerra que no té justificació. La Mare de Déu, negra com la nostra moreneta, no té un gran monestir, ni riqueses, ni joies, però els polonesos li tenen una gran devoció.
Cracòvia, la pàtria del Papa Joan Pau II, ens acull en un dia radiant i procuro oblidar per un jorn el sofriment, l’escenari, la tristesa que envolta el camp d’extermini pregant-li que mai torni la tristesa i el dolor dels que van ser hostes forçats d’uns homes sense pietat i sense ànima.
