El nostre Matí Digital va publicar el meu primer article el juliol del 2012. Des de llavors m’ha tingut sempre les portes obertes, i així aquest article d’avui, si no m’erro de comptes ja serà el que fa 321. Des de llavors el panorama català ha canviat no sols radicalment sinó també vertiginosament. No cal entrar en detalls que tots coneixem. Però permeteu-me que en aquests moments trepidants que estem vivint, faci aquí i avui , una mena de balanç ràpid, tan incomplet com personal, amb el deure i haver corresponents, com vaig aprendre quan estudiava professorat mercantil.
Per començar: hem passat d’un moment en el que encara existia CiU amb un Duran Lleida fent-li la vida amarga a Artur Mas i en el que ningú podia preveure que aquella idea aparentment boja dels ciutadans d’Arenys de Munt portaria només cinc anys després als fets trascendentals de l’octubre del 2017 al moment actual en el que, malgrat tot el seu poder i tota la seva arrogància l’estat espanyol només sap reaccionar pànicament i desastrosament davant de la persistència i de la perseverància catalanes. Per cert, allò que diem sovint que quan tenim un moment de defalliment ja s’encarrega Madrid de tornar-nos a donar forces amb les seves arbitrarietats i el seu menyspreu de les lleis, ho ha plasmat en un article molt enginyós, el professor d’Economia de la IESE, Alfred Pastor en un article a la Vanguardia, en el que ho retrata parlant de la “ETSIM”, “Escuela Técnica Superior de Independentismo, de Madrid”. Us el recomano.
I ara extremament resumit i simplificat: què tenim sobretot a la pàgina negativa de “Deure”?
-La inferioritat de poder davant de les eines coactives de l’estat.
-La miopia de bastants polítics nostres, que perden el temps amb picabaralletes inútils, com si guanyar unes eleccions autonòmiques tingués més pes que l’empresa comú de guanyar la llibertat nacional.
-El silenci de les institucions europees, que d’una banda no volen crear conflictes amb l’estat espanyol, sobretot després que el Brèxit ha augmentat l’aparent pes d’espanya a la UE. I d’altra banda, perquè el conflicte català encara el veuen molts només com un furuncle enutjós a les natges d’Europa, però de molt poca importància comparat amb tots els problemes mundials que creixen cada dia.
I què tenim de positiu a la pàgina de l’”Haver”?
-La tossuda perseverància de tants catalans, i cada vegada més del jovent, obrint nous fronts per on menys s’ho espera Madrid, com ara les accions del Tsunami Democràtic, amb el bon encert d’una anonimitat que impideix que siguin “decapitats”, en expressió d’aquella senyora de les tres SSS que tanta estimació ens tenia. Una perseverància que compensa els errors de la política i ens fa anar endavant malgrat tots els obstacles.
-Els exiliats catalans, des de Puigdemont a Rovira que, ajudats pels disbarats de la justícia espanyola, impideixen també que el conflicte caigui a fora en l’oblit.
-La vitalitat de l’economia catalana, que contradiu totes les previsions catastròfiques i segueix mantenint la seva atractivitat pels inversors internacionals, amb gran rábia de la caverna espanyola.
Tot balanç té un saldo. I encara que el nostre no sigui tan brillant com voldríem, és més positiu del que molts aixafaguitarres volen veure, si no, no estarien tan esparverats i enfollonits a Madrid. Ens en sortirem? Jo n’estic convençut. Perquè crec en la capacitat d’imaginació, i si cal de sacrifici, del nostre poble. Quan trigarem a arribar a port? Ni ho sé jo ni ho sap ningú. Com he escrit de vegades, remuntar tres-cents anys de supeditació a interessos aliens, és una empresa titànica i el camí que hem emprès no és una cursa de cent metres, sinó una llarga marató.
Quan vingui el gran dia (i vindrà!) jo no sé si encara ho podré veure. Pel febrer faig els noranta i estic a primera línia dels que va segant l’imperturbable dama de la dalla. Però almenys hauré pogut viure l’intens i animador començament del procés, aquesta parauleta que tants volen ridiculitzar, però que va marcant fites, unes brillants i lluminoses, altres pedregoses i costerudes, però sempre endavant. Amics lectors: que tots vosaltres el pugueu veure el feliç final de la contesa. Us ho desitja de cor aquest dinosaure, des del nord llunyà.
Ep, però encara no em retiro, eh! Encara seguiré donant-vos la llauna tant temps com pugui…
