Fotografia: Mònica Anfrons

Esglaons que s’amunteguen en un cercle interminable, que pugen i s’enfilen cap el meu cel particular. O potser el meu infern? Graons que no fa massa temps pujava de pressa i corrents, de dos en dos i de tres en tres. 

Beneïda inconsciència que fas de motor.

M’aturo.

Prenc un descans.

Em repenjo a la barana i miro avall. Voldria atrapar el temps que ja és fugit, recuperar algun dels seus moments i sacsejar-los, capgirar-los, redreçar-los per fer-los diferents. 

Caramel i sucre. Plomes i vellut.

Continuo amunt: primer un peu, després un altre. 

Sense presses. 

Miro endavant.

Glòria Berbel
És natural del Baix Montseny, on ha nascut, crescut i on continua madurant. Llicenciada en periodisme per la UAB es guanya la vida com a tècnica de Recursos Humans a l’administració local. Li agrada escriure, jugar amb les paraules, vibrar amb la seva sonoritat i les imatges visuals que poden crear, però el que realment desitja és que aquestes paraules arribin a emocionar. És membre del GEM (Grup d’Escriptors del Montseny), ha col·laborat en el BaixMontseny.info, al Nació Digital Granollers, a Ràdio Vitamènia i a la revista Bagant. I en el seu palmarès té algun premi literari pels microrelats com “Pell de mare” o “También es verdad”, pel relat “Lazos de aire 2.0” i per la novel·la “Bòsnia, terra enyorada”.
Article anteriorBalanç provisional
Article següentUn 2019 per oblidar