Obro parèntesi abans de començar, que Déu n’hi do, i demano disculpes: ésser Secretari General del Grup d’Estudis Nacionalistes -el GEN pels amics- és de les coses més serioses que hom pot ser o haver estat els darrers anys a aquest país. El tria en Jordi Sales (al secretari, no al país) i diu la llegenda que el suggereix Mn. Josep Maria Ballarín –pels amics, i per tant a partir d’ara, el Mossèn- perquè un Colom li xiuxiueja el nom a cau d’orella mentre fa la becaina (subparèntesi: i si algun cop, com en el cas de qui subscriu, hi ha hagut un columbi lapsus ha estat perquè l’ha xiuxiuejat al cau de l’orella per la que el Mossèn sordeja, no per la becaina!). El cas és que s’esqueia que fos, òbviament, un secretari general del GEN qui fes la cloenda d’aquesta reedició d’un dels més celebrats llibres del Mossèn, i només el fet que qui subscriu era el que l’editor tenia més a ma i que els i les altres que ho han set estan ocupats en més importants afers, fa que signi aquest escrit.
Per si de cas algú no en coneixia els topalls i per a que consti:
Josep Maria Ballarín i Monset, Capellà i Escriptor. Va néixer a Barcelona l’any 1920. Esclatava la guerra de 1936-39 tot just acabat el batxillerat als Escolapis: després de viure les malvestats de la reraguarda és cridat a files amb la quinta “del biberó” i enviat al front. Perduda la guerra, que li prendrà el pare i la germana, passa al camp de concentració de Zamora, on se li diagnostica una tuberculosi que l’envia a Matadepera a passar una convalescència de sis anys. Entra a l’oratori dels felipons amb vint-i-sis anys, recau tísic i passa al Seminari de Solsona, del que n’acabarà Director, fins que el 1953 és episcopalment “relegat” a capellà de Santa Maria de Queralt, on reorienta la seva tasca pastoral i comença a escriure i al cap dels anys surt a la tele, activitats que, juntament amb la seva proverbial bonhomia i la seva activa inspiració de moviments cristians d’abast nacional, contribueixen a la popularitat del Santuari més enllà de la fervorositat dels berguedans, que acabarà passant-li agraïda factura el 1993, en què de nou un bisbe, aquest cop company de pupitre, el prejubila amb l’esperança que fugi a amagar-se entre els molts i bons amics que té a Barcelona, que promouen, en desgreuge, la imposició de la Creu de Sant Jordi; contra el que s’esperava, pren el càrrec de vicari del seu amic el Rector de les parròquies de Gósol, on és acollit amb una simpatia popular que arriba a la concessió de la Medalla del Pedraforca i que li anomenin el carrer de la casa on viu, adoptat per domna Emília Serra, a qui mai remerciarem prou. Promotor del primer Curs d’Estiu del GEN i ànima del Grup, estem molt contents que no hagi fallat ni un sol any i que vingui a fer-nos classe i, sobretot, a acompanyar-nos i a dir-hi misses d’immortal memòria i sota la màxima aquella de les faldilles. Passa de la quarentena de llibres, publica a l’AVUI des que es va fundar (ara, ai las, només dissabtes alterns, ja sabeu qui mana a Can Ribot…) i cada dia sens falta, àdhuc dictant-los des del llit de l’hospital, els seus proverbials DEGOTALLS al Matí Digital, on es cuida, dia si dia no, de “trencar” per segon cop un dels seus proverbials “trivials”.
Obro parèntesi de nou i dispensin: pronuncieu-ho “trívial”, que és un anglicisme. Molts ja coneixeu el joc; tens una fitxa, tires els daus, et fan preguntes trivials i si les encertes, et van donant formatgets; qui primer té tots els formatgets, guanya. Fins aquí, tot normal. Al GEN, però, té un significat afegit: tot ve de la idea que es podria fer una mena de joc d’aquests amb frases i idees comuns o habituals als discursos dels nostres savis; fet això, només cal que anomeneu la part com el tot, i m’entendreu si us dic que un dels proveïdors més importants de “trívials” és el Mossèn. Exemples: No és creïble la història de l’Estable… perquè a l’Orient mai deixarien d’acollir una dona prenyada; media vuelta a la derecha… és igual que media vuelta a la izquierda, pero al revés; al desert hi ha unes plantes… que punxen només de mirar-les. I tants d’altres. Els experts ballarinians segurament ja sabíeu la continuació dels punts suspensius. I, com ara qui subscriu, segurament els heu emprat en més d’una ocasió. És part del mestratge que devem a Mn Ballarín; segurament no el més transcendent, però sí, pel proper i pel quotidià de les imatges, més vital i més directe.
Res de nou, fins aquí. La novetat és que haurem d’esborrar un dels trivials, que segurament recordareu: “aquest és un país de sentimentals i de poetes d’incògnit; en aquest país, tothom ho nega, però tothom té un poema escrit a algun calaix… excepte jo” (entengui’s el Mossèn). Els col·leccionistes de trivials haurem d’esborrar aquesta fitxa, perquè resulta que el Mossèn ja va decidir treure de l’armari la seva vena poètica i, sense vergonya del tantes vegades reiterat trivial, dedicar uns versos a la Parròquia en la que exerceix de vicari, a l’empara de les homèriques barbes del seu Rector, Mn Anglarill. I posats a fer, el va fer molt sentit, prenyat de profundes imatges, mètricament impecable, i, a més, amb ritme de sardana.
La raó d’aquella primera ruptura amb els principis enunciats en el ja ex-trivial, va ser, però, prou important: els cinquanta anys que a Mn. Ballarín van ordenar-lo sacerdot, i que, després de tants volts com ha fet, i després de tanta cossa episcopal, va trobar un petit món gairebé perfecte, al que només li manca Peppone per a que el nostre mossèn es posi a jugar a futbol. Preguem que el bon seny de l’Emília ho eviti. De moment, tot celebrant-ho i, segurament perquè el Mossèn té tants amics a la taverna com a la sagristia (si no més), li van canviar com us deia l’adreça. (Preneu nota, si us plau: Josep Maria Ballarín i Monset, Carrer de Mossèn Ballarín, 1, Gósol – el Berguedà).
Feta aquella primera transgressió trivialesca, ja només faltava que li donéssim l’espai al Matí i que s’acostés a la norantena per a que es deixés anar i ens fes coses com aquesta de poètica:
No tenir pecat
ja és prou bonic
però seria poc.
És plena de gràcia,
no és una bella buidor.
M’allargo i el que se’m demanava es diu en una frase. Deixeu-me acabar citant un amic comú: Quan penso en el Mossèn sé que no només els carrers del cel estan poblats d’àngels.
Gràcies, Mossèn, per ser-hi sempre. I Per molts anys, Mossèn.
Joan Capdevila i Esteve
Secretari General del GEN, Director del Matí, Ballarinià i Ballarinista
