BALMES I EL NACIONALISME CATALÀ (i 3)

L’any 1848, l’any del Manifest comunista de Marx i Engels, va ser crucial en la història d’Europa, i hauria hagut de resultar-ho especialment per a deixar ben clar el pensament balmesià entorn de la política i també del nacionalisme.

Dos anys abans, el 1r. de juny de 1846, havia mort Gregori XVI, que, almenys els darrers anys del seu pontificat, havia adoptat una política repressiva en el govern dels Estats Pontificis i havia formulat una doctrina política contrarrevolucionària. Amb una rapidesa que va causar sorpresa general, el 16 del mateix mes va resultar elegit el cardenal Mastai-Ferreti, que tenia fama de lliberal. Diuen que el príncep de Metternich va comentar en saber-ho: “Tot ho havia deixat previst al Congrés de Viena, menys l’elecció d’un Papa lliberal”. El que Metternich havia organitzat, després de la derrota definitiva de Napoleó i de la França revolucionària, era aquella Santa Aliança que venia a ser una mena de reial societat d’assegurances mútues, en virtut de la qual, en nom de la Santíssima Trinitat, els sobirans cristians es comprometien a ajudar-se i, si en algun dels seus reialmes es produïa una revolta, tots els altres s’hi tirarien per ofegar-la ràpidament. La religió, ni que fos la del tsar ortodox, era la gran força moral d’aquesta Santa Aliança, i per això Metternich sentia que el seu sistema de seguretat europea se li ensorrava com un castell de cartes amb l’arribada d’un Papa lliberal (com Franco quan van venir Joan XXIII, Pau VI i el Concili).

De fet, el liberalisme de Pius IX no era positivament convençut, sinó oportunista, ja que, com Balmes, pensava que per evitar les revolucions calia fer evolucions. Per això va durar ben poc. Així i tot, els seus començos van engrescar els liberals italians i van esverar els conservadors europeus, i més encara els carlistes espanyols. Un mes després d’elegit, el 17 de juliol de 1848, va promulgar una amnistia general que va suscitar l’entusiasme del poble. Va emprendre a continuació una sèrie de reformes sobre la forma de govern dels Estats Pontificis, que van culminar en l’atorgament d’una constitució el 14 de març de 1848. El moviment constitucionalista, a tot Europa, comportava una autolimitació del poder reial absolut. Evidentment, Pius IX no renunciava a la seva autoritat suprema i total en el govern de l’Església, i menys en l’ensenyament de la fe i costums, però s’autolimitava en el govern temporal dels seus Estats. Els demòcrates romans estaven entusiasmats, i van contagiar el seu entusiasme a la resta dels italians. Els revolucionaris ho aprofitaven i, tot cridant “Visca Pius IX!”, el proclamaven garant de les llibertats cíviques i esperaven que creés la desitjada unitat italiana. El Papa es va trobar desbordat.

El 24 de febrer d’aquell 1848 esclata la revolta a París, el rei Lluís Felip ha de fugir a Anglaterra i es proclama la República; la repressió del general Cavaignac, el juny, serà terrible: multiplica per uns quants enters el nombre de víctimes causades per la Revolució francesa. Com un regueró de pólvora, la revolta parisenca del febrer s’escampa el març per tot Europa. El 13-15 de març la revolta a Viena obliga Metternich a dimitir i fugir a Anglaterra. També hi ha revoltes a Berlín i en una colla de petits estats alemanys: a Munic, a Baden, a Frankfurt. A Espanya hi ha insurreccions a Barcelona, València, Madrid i Sevilla, enèrgicament reprimides pel general Narváez. Es produeixen també en aquesta primavera del 48 aixecaments nacionalistes a Polònia, a Txèquia, i a Hongria. A Itàlia els austríacs han de retirar-se momentàniament. El rei Carles-Albert de Cerdenya-Piemont vol unificar Itàlia, compresos els Estats Pontificis, i de moment el Papa ha de cedir davant la força del nacionalisme italià, però a l’estiu el general austríac Radetzky obté repetides victòries i Carles-Albert ha de signar un armistici. Sicília se separa del reialme de Nàpols, però és novament sotmesa. A primers d’octubre, una nova revolta radical a Viena fa fugir l’emperador, però unes setmanes després les tropes imperials reprenen Viena i afusellen els principals responsables. Amb tot, la revolta vienesa deixarà com a resultat adquirit la supressió de la servitud hereditària dels camperols.

El que més ens interessa remarcar és que a Roma la revolució fa fracassar els intents reformadors de Pius IX: el 15 de novembre és assassinat el ministre papal comte Pellegrino Rossi, es proclama una república romana i el Papa ha de fugir a Gaeta. Amb l’ajut de les tropes franceses, i algunes d’espanyoles, el 14 de juliol de 1849 Pius IX pot tornar a Roma i reprendre el govern dels seus estats. Però en endavant es deixarà de reformes democratitzadores i s’unirà als governs absolutistes que volen ofegar l’onada revolucionària. Si mai havia esta liberal, ja no ho serà mes. Per cert: una de les mesures contrarevolucionàries llavors adoptades per Pius IX va ser invitar el clergat romà a vestir habitualment la sotana, per tal de diferenciar-se dels “homes del segle, infestats de principis revolucionaris”. Aquesta norma de la sotana es va estendre després a tota l’Església.

És en aquest darrer any, o, més exactament, aquest darrer semestre, de la vida de Balmes que es produeix la seva presa de posició davant de l’ensorrada de l’Europa de l’ancien régime i l’aparició de l’Europa de les revolucions i de les nacions. Balmes seguia amb viva simpatia les innovacions liberalitzadores dels Estats Pontificis, perquè era la mateixa línia que ell propugnava per a la renovació política espanyola: avançar-se a les revolucions amb evolucions. A la seva revista El Pensamiento de la Nación donava notícia de l’amnistia, de l’entusiasme del poble romà pel nou Papa, de la gran al·locució consistorial i de l’encíclica, que va publicar en llatí i en castellà(1). Curiosament, Balmes no acompanyava aquesta documentació i les informacions romanes amb comentaris o avaluacions, amb gran sorpresa dels seus amics. Quan alguns el pregaven que es pronunciés personalment sobre la qüestió, els responia: “Encara no és temps”. El Delegat Apostòlic a Madrid, mons. Brunelli, també li deia que sortís en defensa de la política renovadora del Papa, perquè l’ambient general dels catòlics espanyols, visceralment absolutistes, era molt advers a les reformes de Pius IX. Tot i que Balmes tenia ja ben formada la seva opinió, el problema era tan delicat que va decidir de viatjar a París, i després a Itàlia, per acabar-se’n d’informar in situ. Diu el P. Casanovas que amb l’anada a París, del 16 de juliol al 18 d’octubre – tercer i últim viatge que hi feia – i sense passar per Itàlia es va decidir. “Allí [a París, després de parlar amb les persones de la seva confiança] se conformó en sus principios, su corazón se inflamó, y el día siguiente de su vuelta a Madrid tomó la pluma, que corría ligera y fervorosa hasta el punto de tener que detenerla más de una vez”(2). En pocs dies va enllestir l’escrit, però no va sortir a la llum fins a la primera quinzena de desembre del 47, potser – apunta Casanovas – perquè Brunelli volgué censurar el text. Si fos així, el Pío IX de Balmes seria un escrit quasi oficiós de la Santa Seu.

Diu Casanovas que la publicació d’aquest llibre va caure com una bomba en el camp dels catòlics espanyols, i que totes les murmuracions que secretament corrien contra el Papa es van girar aleshores descaradament contra Balmes, “el cual quedó solo, amargado y herido de muerte al verse tratado como un hereje por haber defendido al Papa”(3).

Simultàniament, com hem vist, es plantejava a Roma amb tota virulència, i no com una qüestió merament teòrica, el cas dels moviments nacionalistes. La diplomàcia vaticana dels temps de Gregori XVI i Lleó XIII va sacrificar el legítim patriotisme irlandès o polonès a les conveniències de les bones relacions internacionals o a les il·lusions ecumèniques. El problema es veia agreujat per la qüestió romana, és a dir, l’ocupació dels Estats Pontificis en ares de la unitat de la monarquia italiana, un problema que ha condicionat el Magisteri de l’Església i ha fet que fins fa molt poc condemnés com a irracional i anticristià el principi de les nacionalitats, o sigui, que una nació té dret a esdevenir estat. Pius IX acabaria posant aquest principi al Syllabus (1864), i aquesta condemna, per la inèrcia i lentitud que sol caracteritzar el capteniment de l’autoritat eclesiàstica, s’ha mantingut durant més d’un segle. Encara l’edició del 1946 del manual de filosofia aristotèlico-tomista del P. Gredt, que era el llibre de text a la majoria de seminaris i escolasticats religiosos, pretenia demostrar amb un sil·logisme que “el principi dit de la nacionalitat no es funda en la llei natural, sinó que va contra el bé comú social”. Feia vint anys que els Pactes del Laterà, entre Pius XI i Mussolini, havien acceptat la pèrdua dels Estats Pontificis, però els seminaristes d’arreu del món encara havien d’estudiar com a doctrina oficial de l’Església que el principi de les nacionalitats era un error.

En canvi Joan Pau II, quan el 2 de juny de 1983, a Cracòvia, va beatificar Rafael Kalinowski i Albert Chmielowski, que per la seva participació en la insurrecció polonesa del 1863 havien sofert pena de mort el primer, commutada per desterrament a Sibèria, i el segon mutilació, va prescindir tranquil·lament de la doctrina dels seus predecessors sobre el principi de les nacionalitats i no sols va lloar “l’amor heroic a la pàtria” de Kalinowski i Chmielowski sinó que fins va qualificar de caritat teologal la seva insurrecció i en va fer motiu formal de la beatificació, tot citant repetidament les paraules de Joan 15,9.12-14, “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus germans”. És evident que si aquesta doctrina de Joan Pau II val per a uns polonesos, també ha de ser vàlida per a uns bascos o uns catalans, perquè si toca al Magisteri de l’Església predicar i explicar la virtut cristiana de la pietas o amor a la pàtria, la determinació de quina és la meva pàtria ha de sortir de mi mateix, i no hi ha cap autoritat, ni civil o eclesiàstica, que me la pugui dictar o imposar.

Però tornem al segle passat. Balmes fruïa d’un gran prestigi a Roma, sobretot a partir de la seva obra apologètica Pío IX. Del nacionalisme irlandès, Balmes n’havia parlat favorablement en la biografia d’O’Connell. Sobre Polònia, en Las instituciones políticas en sus relaciones con el estado social havia dit que els sentiments catòlics dels polonesos no tenien cap més defensa, contra el perill de la Rússia cismàtica, que la independència política(4). Això ho escrivia Balmes el maig de 1844, però dos anys més tard defensava les consignes de Gregori XVI als polonesos de no revoltar-se contra Rússia(5). Més tard, en el seu famós llibre Pío IX, Balmes havia al·ludit novament als casos d’Irlanda i de Polònia.

El Secretari d’Estat del Vaticà escrivia el 17 de gener del 1848 al Delegat Apostòlic a Madrid, Brunelli, dient-li que a Roma es comentava que “el famós Balmes, espanyol, ha publicat un opuscle d’unes noranta pàgines en defensa i lloança del Sant Pare”, i demanava que li n’enviés immediatament dos exemplars. Casualment aquell mateix dia monsenyor Brunelli havia pres la iniciativa d’enviar el llibre a Roma. L’obra de Balmes no va arribar al seu destí fins el 10 de febrer. Tres mesos després, el maig d’aquell crucial 1848, el Papa Pius IX, “per a tranquil·litzar la seva consciència”, va fer arribar reservadament a Balmes, per mitjà del Delegat Apostòlic Brunelli, la següent consulta: “Es demana què cal pensar dels drets de nacionalitat i d’independència, que hom diu que són inalienables i imprescriptibles; i, suposant que s’haguessin d’admetre, quan i com s’haurien d’exercir”(6).

La resposta de Balmes ens hauria fet conèixer el seu veritable pensament, sense les matisacions tàctiques de quan escrivia de cara a Madrid ni la defensa sistemàtica de la política vaticana dels escrits apologètics. Però Balmes es trobava ja en un estat tan greu de la seva tuberculosi pulmonar que es va excusar de no poder prestar el servei que el Papa li demanava, i va morir la nit al 8 al 9 de juliol. El 28 d’agost, tal dia com avui que en fa dos-cents del seu naixement, hauria complert 38 anys(7).