Ahir, 26.8.10, moria Raimon Panikkar, coincidint gairebé amb el segon centenari del naixement de Jaume Balmes que celebrarem demà. Els qui no creiem en l’atzar hem d’intentar veure en aquesta coincidència quelcom més que una casualitat fortuïta. Encara que pugui semblar que ambdós pensadors es troben a les antípodes sospito que no és pas així. La presència física de Raimon Panikkar finí en la meva vida aviat farà vint-i-cinc anys, quan deixàrem d’anar a Tavertet un dissabte a la tarda de cada mes, per reunir-nos amb ell a casa seva i xerrar; la freqüència s’interrompí quan l’exagerat nombre de concurrents imposà una nova ubicació; fou aleshores que vaig preferir llegir-lo. Mentre duraren, les xerrades culminaven al capvespre sopant tots junts un pa amb tomàquet en una llarga taula; en alguna ocasió em vaig trobar, davant per davant, amb Lluís M. Xirinachs, prolongant el diàleg durant tot el sopar.
Normalment els debats eren iniciats per Raimon Panikkar amb alguna pregunta que, a la segona meitat dels 80, ja ens deixava ben astorats. Per exemple: no creieu que aquesta terra està massa secularitzada? Tot seguit es feia el silenci. Es referia al territori o a les persones? Tothom sabia que no es referia a les institucions públiques perquè a Tavertet no s’hi anava a parlar de política, precisament. En realitat, pujar a Tavertet els dissabtes a la tarda amb aquesta única missió era gairebé un acte litúrgic; si més no a mi m’ho semblava. Alguns dels seus missatges críptics ens deixaven tan cecs com als deixebles algunes paràboles del Mestre que ara ens semblen prou evidents. Gairebé han passat vint-i-cinc anys des d’aleshores i, avui, moltes d’aquelles foscors s’han esvaït simplement pel transcurs del temps.
Raimon Panikkar sabia que ens trobàvem immersos en un procés els efectes més luctuosos del qual encara no havien començat a mostrar-se. Avui, quan tots ja estem ben embafats de secularisme, d’un món que converteix l’interès privat i l’amor propi en el darrer objectiu de la nostra existència, és quan comencem a intuir que s’avançà al seu temps. Raimon Panikkar sabia que la recerca del comú denominador de totes les religions no era una finalitat en sí mateixa sinó un medi per aconseguir l’ideal universal de mútua confiança i col·laboració entre els humans, sense haver de renunciar a les pròpies creences i particularitats, ja fossin lingüístiques, culturals, religioses o de qualsevol altra mena; un mecanisme que, a la vegada, li permetia enfrontar-se activament a l’al·ludida secularització occidental.
Aquest és, al meu entendre, el punt de confluència amb Balmes: en un món engavanyat pels sofistes de tres a un ral, ambdós es trobaven més enllà de la Il·lustració, cadascú ubicat en el seu temps, esclar. Panikkar menyspreava la prepotència de Descartes que, com li agradava escenificar, concep l’home com a “maître et possesseur de la nature”. També menyspreava la concepció de l’ètica acomodatícia que ens envolta, tan filla de Proteu. I en això coincidia novament amb Balmes. Si no m’equivoco ambdós estaven convençuts que els racionalistes del XVIII introduïren un virus a Occident que, com tots els virus, no s’extingeix mai; com a molt és possible estabornir-lo durant una bona temporada però, així que badem, torna rabiós a enfaristolar-se més valent que abans. És Balmes qui, parlant dels “sofistes”, diu que no coneixen altra base de la moral que l’interès privat i que, en conseqüència, menyspreen l’esperit, que també cap en el cor de l’home.
Una cosa molt similar deia Panikkar. Un dia feu venir un advocat de Vic, torresibagista. (Els de muntanya, sempre que hem necessitat un bon advocat hem anat a Vic i, quan hem hagut de menester un bon metge, hem baixat a Manresa). Doncs bé, aquest advocat ens feu una dissertació molt extrema entorn a la necessitat ineludible de Catalunya d’ésser cristiana. Tots l’escoltàrem en silenci, per bé que sense compartir del tot el seu punt de vista. Alguns fins i tot pensàrem que es tractava d’una catarsi. No cal dir que així que acabà la seva exposició s’inicià un debat molt acalorat. Recordo un parell de senyores que s’enfrontaren a un filòsof dient-li: tu ets Déu! tu ets Déu! i el filòsof contestà: jo sóc “el último mohicano”. Des d’aleshores la secularització no ha fet més que augmentar. Si una cosa demostrà Raimon Panikkar amb aquella catarsi és la trista realitat del mal que ens envolta. Aquell dia l’enfrontament fou important, i el que és més greu, es palesà que la majoria dels assistents no sabíem encara a on anàvem.
El mal. Agafem a l’atzar un llibre de Raimon Panikkar: “Les icones del misteri”; quan parla de la transgressió diu que és una de les formes d’obrir-se a la transcendència. Quan s’ha transgredit una norma que hom té per vinculant, diu, “és tal el destret, el món en el que es penetra és tan desconegut i perillós que només el perdó o la desesperació s’ofereixen com a úniques alternatives que no banalitzen la transgressió, perquè ja no és possible tornar enrere”. Ara bé, “si la banalitzem, ja no es tracta d’una transgressió sinó d’un simple descuit trivial. Maria de Magdala va estimar molt perquè se li va perdonar molt, i se li va perdonar molt perquè havia estimat molt. És un cercle vital –el de la vida- i no un cercle viciós com el de la raó. La transgressió ens acara amb la nostra llibertat –i aquí entra en joc la nostra responsabilitat. Hi ha una frase de Jesús, a primera vista desconcertant, que no va ser rebuda com a canònica i que no apareix a la Vulgata; però no és apòcrifa, perquè es troba en molts textos grecs importants. És una sentència referent a la qüestió del sàbat. Diu que Jesús, tot passejant pels camps de Galilea, troba un home treballant en dissabte i li diu: Oh home, benaurat siguis si saps el que fas (transgredir el sàbat amb tot el coratge que es necessita per fer-ho) però si no ho saps, aleshores ets maleït i un transgressor de la Llei”.
Tornem als racionalistes. Balmes explica un cercle, no pas vital sinó viciós, que es troba darrere de tota possible ideologia. La condició humana, diu, “ens fa vulnerables a les passions, que ens arrosseguen fins al fang de la corrupció i de la misèria; després ens n’avergonyim, i és aleshores que l’orgull, sempre fecund en recursos exculpatoris, improvisa un sistema, crea una doctrina”. Com li agradava dir a Panikkar, “l’ull que es veu en el mirall no és l’ull que veu el mirall”.Dissortadament el nostre món encara no ha superat la Il·lustració, ni, potser, no la superarà mai. Probablement Occident sucumbirà a aquest virus. Quina llàstima!
