“Nihil est veritatis luce dulcius”, és a dir, “res és més dolç que llum de la veritat” (Ciceró. Academicae quaestiones, 4, 31). O com escrivia Tolstoi: “L’heroi de la meva novel·la, aquell qui estimo amb totes les forces de l’ànima, aquell qui m’he esforçat a reproduir en tota la seva bellesa, el qui ha estat, és i serà sempre meravellós, és aquell qui encarna ‘la veritat’ ”. Per aquesta raó -l’íntima dolcesa, que acompanya la bellesa, l’amor i la veritat- l’ésser humà, quan viu i es mou en aquest elevat àmbit existencial, és superior -en tot i per tot- a tot altre ésser creat. D’aquí la excelsitud de la veracitat com a manifestació de la dignitat humana.
S’ha de mantenir aquest “modus vivendi” en la vida pública. I com s’ha dit moltes vegades, creiem que pertoca als intel·lectuals, als investigadors, als professors, als mestres, als periodistes…ser els primers vigilants i els grans defensors de la veritat, convençuts que la paraula justa i escaient, quan s’ajusta a la realitat d’uns fets, crea ponts d’entesa i dóna certeses als humans. La veritat, a més, desperta bells sentiments i potencia les esperances dels molts ciutadans que posaren la seva confiança en els governants. La veritat té bon sabor, deixant-nos un inoblidable regust de dolçor. En canvi, quan un sap que hi ha qui falseja la veritat per raons o interessos partidistes, ideològics apriorístics o per estratègia política -d’entrada molt poc creïble- aleshores la vida pública esdevé incerta, dubtosa, fràgil i deliqüescent…i hom veu que tot es pot rompre per un no-res, com succeeix amb una valuosa peça de cristall deixada en mans maldestres.
Tenim els ciutadans l’obligació greu de denunciar les mentides i falsedats polítiques i restablir la veritat? No es donen, tal vegada, alguns fets massa seriosos que ens obliguen a parlar salvant les persones, o també, en casos ben puntuals, mantenint la presumpció d’innocència? Ens farà tot això perdre una altra mena d’innocència? Hem d’acceptar tot un munt de mentides que corre i s’expandeix arreu de la societat? És pot pensar, tal vegada, que en algunes ocasions valdrà més callar que enraonar, per tal de no embolicar més la troca? Enraonar és criticar? Podrien el “silenci” i la “prudència”, a llarg termini, tenir certs avantatges pel que fa a l’esclariment total del que ha succeït i que s’ha narrat falsament? Tal com digué, fa dècades, el publicista català Ramon Rucabado, que “l’home ha de ser un bon administrador de la paraula i del silenci”. Tant el silenci com la paraula poden ser instruments per afirmar la veritat; això sí, sempre que el silenci sigui virtuós i que la paraula sigui la justa i la prudent. No es tracta d’un enraonar per enraonar, ni d’un criticar per enfonsar l’adversari; ara bé un “silenci de covards i mesells” que no es volen complicar la vida, políticament parlant, no es de rebut. Veiem que en aquest món político-social, la mentida s’accepta com un mitjà natural per tal de justificar una pretesa bona finalitat. Mes això és pura immoralitat. D’aquí, totes les preguntes que ens hem pogut fer.
Sempre em causà una curiosa o profunda admiració l’obra “Pinotxo”, de Carlo Collodi -Carlo Lorenzini era el seu nom real-, a qui com més mentides deia més li creixia el nas de fusta: és com una paràbola sobre la falsia. Les mentides es diuen, moltes vegades, per sortir d’un mal pas, per quedar bé, per buscar algun avantatge material, per supèrbia “governativa”…; i fan créixer als polítics, no només el nas, sinó la corrupció moral que s’amaga darrere d’elles. Els va augmentant la seva falsa nàpia, sense que se n’adonin fins a arribar al ridícul. I el pes de la mentida acaba per embrutar la seva consciència, al mateix temps que trenca els lligams de confiança amb els súbdits.
Vistes les coses des de la lleialtat i l’honestedat social, ningú no es mereix la falsia o mentida política. Si hom es víctima d’aquesta mostra de menyspreu, qualsevol futur projecte, promesa i informació “oficials” pot ser rebutjada. La gent no oblida fàcilment perquè la “memòria històrica” funciona en aquest terreny. Per a molts es tracta d’actuacions impensables o inversemblants, precisament perquè provenen d’homes i dones que han assegurat d’acceptar un càrrec públic com un generós servei. “Quan un ha estat víctima d’un mentider, emmascarat d’amic i de company incondicional…és llavors que ens sentim decebuts”; així ho apuntava una molt coneguda escriptora catalana. Ella afegia: “hi ha qui diu que la vida ens ensenya a posar cuir a les decepcions”. Com sempre és decebedor, per a uns pares, el fet que els fills els tractin injustament i falsament, també es molt decebedor que qui ostenten càrrecs públics menyspreïn intel·lectualment els seus seguidors tenint-los tan poca consideració. Continuava l’escriptora: “Parlo de decepcions, no pas de desencisos perquè tampoc mai no m’he trobat o vist ‘encisat’ pel fet de viure en el realisme més experimentat”.
Subscric tot el que expressava aquesta escriptora barcelonina que, amb paraules encara més planeres, tornava a escriure: “A mi no m’ha agafat mai això del “desencanto“, perquè mai no he viscut “encantada“, perquè ella procurava viure en la realitat pura i dura, sense malfiar-se de ningú, però sabent, per descomptat, trigonometria. Ella hagué de torejar molts homes públics “emmascarats”, que portaven sempre la “careta” que més els hi convenia en determinats moments. I la història continua viva.
