“Éste es el primer ministro italiano, ésta es la cosa que el pueblo italiano dos veces ha elegido para que le sirva de modelo”. Aquesta frase de Saramago explica molt millor els problemes del Nobel portugués per entendre la realitat que els problemes del poble italià, que no són pocs, a l’hora d’escollir Primer ministre. Perquè Carlos Fabra té mola més raó de la que voldriem quan afirma que a gent no li importa si Camps o ell són culpables. Ni aquí ni a Itàlia (ni a gaire llocs del món, em temo) la gent no vota referents morals, segurament perquè la gent ja no busca aquestes coses en la política ni fora de la política. Per bé o per mal, els referents morals es troben sense buscar-los. I si aquí com a Itàlia es vota gent dels nostres (amb totes les seves mancances, defectes i baixeses), i vista la indignació que provoca aquest fet quan els nostres resulten ser de dretes, potser hem de recordar que no és només Berlusconi qui s’ha beneficiat d’aquesta tendència. Em sembla que bona part de l’èxit de Berlusconi es deu al fet que la gent n’està cansada de rebre lliçons de persones com Saramago, que de cap manera podrien justificar aquesta pedanteria moral que exhibeixen amb total impunitat.
