El Compendi de Doctrina social esmentat parla de totes aquelles qüestions que afecten als drets i deures fonamentals socials, politics, econòmics, familiars, etc. de les persones i els pobles. L’Església sap perfectament que la vida política dóna moltes voltes i que, entre altres coses, no hi ha nacions o estats intocables per llei divina ni natural…I que els temps també canvien d’acord amb la justícia i la prudència del poble sobirà i els seus representants.

Els Bisbes, tant els de la Comissió Permanent espanyola com els de la Conferència Tarraconense quan imparteixen les oportunes orientacions, a l’hora de votar en consciència, potser posin l’accent en aquella part que més els pertoca com a bisbes d’un territori determinat. Saben que això ho han de fer sense barrejar els dogmes de fe i les solucions pràctiques o tècniques que corresponen als governants. Els bisbes han de respectar la llibertat dels ciutadans, ja que aquests -també els cristians- poden tenir diverses opinions i opcions a l’hora de prendre decisions concretes. És evident que tant la Permanent espanyola com la Conferència Tarraconense parlen del “bé comú” i de la “solidaritat” entre els pobles i entre els ciutadans; un bé comú que es pot mantenir perfectament amb les diferents combinacions polítiques que puguin sorgir del “dret d’autodeterminació”, dret defensat per l’Església Catòlica en la seva doctrina social. 

Hi ha drets fonamentals per als pobles -i el de l’autodeterminació n’és un, ho ha assenyalat l’Església, a través del magisteri ordinari dels Papes (el beat Joan Pau II en fou un gran defensor)- que són previs a qualsevol llei positiva; és a dir, són uns drets primaris, originaris i essencials que es troben per damunt de constitucions i altres lleis humanes -totes elles peribles i modificables- com podria donar-se en el cas que tractem. Hi ha, fins i tot, lleis que podrien negar certs drets humans essencials i això, per descomptat, ho haurien de denunciar.

Pel que fa a la doctrina, cal donar suport a les normes que afavoreixin aquells drets que poden perfeccionar els pobles, entre ells el dret a autodeterminar-se. Aquest dret el pot exercir qualsevol poble per tal de voler serregió o comarca regional”, “nacionalitat històrica”, “comunitat autònoma” –amb diversos graus de sobirania i de competències– “nació” amb estat o sense, “federació o confederació d’estats” o “nació i estat independent o interdependent” (triem el que vulgueu, n’hi ha per tots els gustos); allà els pobles amb la seva decisió ! Mentre no s’actuï mai amb violència i es faci segons les regles de dret i de la democràcia -regles legals tant de “iure condito” (lleis actualment vigents) com de “iure condendo” (lleis futures, que es poden promulgar per al bé de tots)-, qualsevol camí pot ser sempre just i correcte políticament. L’Església rebutja només els “nacionalismes excloents” per mor de la violència moral o física que comporten o poden causar.

En fi, en aquests terrenys, els demòcrates i molt més si s’anomenen cristians, començant pels Bisbes, han de mantenir el respecte als drets i la llibertat dels seus fidels. Si no, després, encara tot es complica més, amb fets dels quals la història n’ha guardat memòria i que no són gens desitjables.

 

 

Yves Sauvingac
Llicenciat en Dret Civil i Doctor en Dret Canònic. Estudis de periodisme a l´antiga Escola de Periodisme de Barcelona -dècada dels anys 50-. Estudis de Dret Internacional a Amsterdam i Den Haag. Ha viscut molts anys a Itàlia, Holanda, Bèlgica i Alemanya. Col·laborador de la revista quadrimestral "Temes d´Avui". Pensionista actualment.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorMort de dama
Article següentEl camí de plata