Als nascuts entre l’arribada de l’home a la Lluna i el festival de Woodstock, molts dels nostres referents han estat sovint tota una americanada. Gota a gota, pel·lícula a pel·lícula, aquella forma de vida, aquella certesa que els bons eren els de l’Oeste i no els índius, ens va fer creure que vivíem en una mena de bombolla de seguretat, amb els Estats Units de líders del free world.
Però els anys han anat passant i les certeses són allò que el vent s’endugué. La societat més líquida que mai ha passat a un estat de quasi desbordament constant que es constata en tota la seva cruesa des de la pandèmia de la COVID-19: a serveis socials, a les consultes mèdiques i mentals o als serveis jurídics, per exemple. Els anomenats boomers com jo, gent de certeses, encara anem dient que qui és indepe no ho deixarà de ser mai i això ens ho creiem com ens crèiem que el lideratge mundial dels Estats Units seria inqüestionable pels segles dels segles.
Ara que la Xina disputa amb tota la seva intel·ligència, mitjans i esforços el primer lloc del món, resulta que amics, coneguts i saludats dels sector independentista bé no saben què votar pel 23-J bé es plantegen votar: del PSOE passant pel PP o al mateix VOX. déu ens agafi confessats. I aquesta servidora, ja força simpatitzant del només sé que no sé res, esbatana els ulls i per dins es diu amb encara massa certesa, «ho veus, Anna, com era fàcil deixar de ser independentista»? Els que només llegeixen la política de forma tangencial, en tenen una visió personal, només basada en les estridències dels titulars mediàtics, a vegades molt desconeixedora de la realitat, les tècniques de la comunicació política i les mentides que corren i abunden, per desgràcia.
I algú em pot dir: «ja, noia, però no és independentista només qui vota independentista perquè… (el que sigui)». Doncs si els independentistes no votem indepe, som independentistes? «Sí, clar», dirà aquell algú, «tenim tot el dret de castigar els partits independentistes, perquè ens han traït, perquè no han fet res del que han promès, perquè no aixequen la suspensió de la DUI, perquè tots són el mateix, perquè tot el dia es maten», i afegeix aquí tot el que se t’acudeixi.
De tant en tant, encara m’engalten que tant fa triar ara dretes o esquerres, que no ens estiguem d’hòsties, que això ara no toca i que els partits independentistes han d’anar plegats per assolir la independència. Però en canvi, per castigar-los se’ls pot deixar de votar? Si es demana persistir en la unitat als partits catalans, per què no demanem la mateixa persistència a la gent, al poble? Com pot ser que castigar els partits, permeti acceptar tan fàcilment que els partits espanyolistes creixin i governin l’estat espanyol sense que ningú defensi els interessos catalans a Madrid?
Perquè a mi que algú m’expliqui quan ens retallin (més) la llengua, (més) les inversions, (més) els drets, què penseu fer per defensar Catalunya i fer la independència? No ha estat prou càstig anar a presó, a l’exili, o ser processat per delictes inexistents? No ha estat prou càstig quedar-nos sense Generalitat en aplicació del 155 de la constitució espanyola? Votar indepe és el més proper a ser indepe, aquesta és la meva certesa de boomer, absolutament qüestionable. Mentrestant i per casualitat em cau a les mans un proverbi xinès: les grans ànimes tenen voluntats, les dèbils només desitjos.
