A nation cannot reform itself unless it takes pride in itself- unless it has an identity, rejoices in it, reflects upon it and tries to live up to it.
Richard Rorty. The unpatriotic academy
Jordi Pujol va dir poc després d’aprobat l’Estatut que Catalunya s’havia mirat al mirall i no s’havia agradat. Més enllà de l’Estatut, hi ha dues lliçons en aquestes paraules. La primera lliçó és que arriben moments on una nació ha de mirar-se al mirall. La segona lliçó és que, arribat el moment, ha de ser capaç de dir que no s’ha agradat. Els nostres són d’aquests moments i ho són per partida doble encara que la memòria ja se sap. Ho són perquè són encara els temps de l’Estatut i de saber si el partidisme i el tacticisme sectari són la política que volem pel nostre país. Però són ja els temps de Millet, els temps de valorar si aquests són els filàntrops que volem per Catalunya. Que no són aquests és evident. Que Millet ha de pagar un preu molt alt pel frau és també evident. Com evident és, també, que Millet no pot ser l’únic a pagar un preu perquè no és l’únic culpable. Són les conseqüències que s’han derivat d’aquesta última evidència i de la seva covarda negació el que toca posar davant del mirall nacional. És absolutament vergonyós, per exemple, que el periodisme nostrat hagi considerat que la seva tasca prioritaria en relació amb l’afer és la defensa de la burgesia catalana i és especialment vergonyós el preu que demostren estar disposats a pagar. Des de la més radical negació de la seva existència fins a negar ara la condició de burgès i fins i tot de català a Millet per salvar el bon nom del país i la seva burgesia, desistint de la virtuosa tasca de trobar el punt just entre una ridícula responsabilitat col·lectiva de tots els catalans fins a una total irresponsabilitat de ningú que no es digui Fèlix Millet. Això és d’una covardia preocupant, d’un sectarisme estalinista. I el problema no és, no siguem hipòcrites, que la burgesia no mereixi ser defensada. El problema és que ho mereix tant com la resta d’innocents, que en última instància som víctimes i que som uns quants milions. Si, com ens agrada dir, això fos un país normal, algú en nom de la burgesia hauria de sortir a defensar l’honor, a demanar que els déixin en pau i que no els relacionin més amb aquesta colla de xoriços. Per allò que dèien els llatins –excusatio non petita, accusatio manifesta– cal anar molt en compte amb qui ens defensa de què. Potser resulti que és una sort, però a Catalunya de periodistes i burgesos si en queden no se’n senten.
