Perpinyà encara cueja, i ho continuarà fent. El multitudinari acte organitzat pel Consell per la República a la capital nord-catalana va aprofundir en la divisió entre els partits independentistes i va il·lustrar un trencament que difícilment es podrà revertir abans de les eleccions. Els discursos d’aquell dissabte de febrer van girar al voltant de conceptes com la unilateralitat, la confrontació, la mobilització permanent i l’embat definitiu. Sense especificar com i en quins termes, els representants del Consell per la República van parlar de crear les condicions necessàries i imprescindibles per un enfrontament definitiu per culminar el procés independentista. En una setmana, durant la qual s’havia fet la primera trobada de la mesa de negociació entre governs, va sorprendre el to rupturista i determinat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. A més, aquesta última, va carregar amb duresa contra la taula de diàleg d’enganyifa.
Perpinyà va escenificar l’estratègia política de l’entorn de Puigdemont, que en el fons apel·lava a l’esperit de l’1 d’octubre. La política institucional catalana sembla que ja havia passat aquesta pantalla i que estava creant nous escenaris de relació amb el Govern espanyol. No cal enganyar-nos, la mesa de negociació és la plasmació del nou rumb polític i estratègic d’Esquerra Republicana, que ja havia abandonat la retòrica i el simbolisme emprat a Perpinyà. De fet, aquestes intervencions no van caure gaire bé en el si del partit republicà. Qui ho va manifestar amb més vehemència va ser Gabriel Rufián dient que “està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà però el repte és que ho facin a Cornellà”. Una nova batalla dialèctica ja estava servida dins l’independentisme, una més i ni molt menys la darrera. Per intentar treure ferro a l’assumpte, Carles Puigdemont va dir a Catalunya Ràdio que no eren estratègies enfrontades sinó complementàries. És a dir, seguir empenyent des del carrer i des del Govern català mentre es negocia amb el Govern espanyol.
Dit això, ja sabíem que l’estratègia de l’entorn de Carles Puigdemont, centrada en la unilateralitat i la confrontació, i la d’Esquerra Republicana de Catalunya, reduir la marxa, cercar noves aliances i construir vies de diàleg, són significativament diferents i, fins i tot, antagòniques. Utilitzo aquest concepte conscient i deliberadament. Els darrers mesos uns i altres han intentat vestir la divergència estratègica assenyalant que no són contràries unes a les altres, sinó complementàries. Tanmateix, per a què dos elements puguin gaudir d’aquesta virtut és necessari que les condicions pròpies i alienes no tendeixin a la repulsió. Serien estratègies complementàries si cada organització, coneixedora de les seves virtuts i mancances, treballés i aprofundís en el seu espai polític sense malmetre la feina de l’altre ni menystenir i ridiculitzar permanentment el seu objectiu i les vies legítimes que utilitza.
Ens trobem en un moment on les accions, declaracions i finalitats de cada partit entren en confrontació amb el soci de Govern. Ha de quedar clar que aquesta relació és bidireccional. No podem parlar d’estratègies complementàries quan les estratègies d’uns i altres generen permanentment externalitats negatives pel moviment independentista. Per a què l’escenari que ens pretenen vendre fos exitós, les externalitats – les repercussions i efectes que té una acció sobre el seu entorn- haurien de ser positives i retroalimentar-se entre espais. Sincerament, crec que estem lluny d’aquest escenari.
Ens situem en un context polític de confrontació. Un xoc de legitimitat estratègica. Una batalla per l’hegemonia. Un dia a dia de declaracions creuades, gestualitats exagerades i manca de generositat i voluntat de col·laborar. No ens enganyem, al final del camí hi ha una fita molt temptadora que desdibuixa per complert l’objectiu comú del moviment independentista, unes eleccions autonòmiques. Uns comicis, certament, que determinaran els lideratges, el rumb estratègic i l’esdevenir del moviment independentista.
Esquerra Republicana està convençuda que és ara o mai. Puigdemont ja els hi va prendre la cartera en l’últim moment a les eleccions del 2017, i els republicans no estan disposats que això torni a passar. D’aquí també la retòrica tan bel·ligerant que alguns sectors del partit, representats per Gabriel Rufián, utilitzen contra l’entorn del President a l’exili. Fa mesos que estan foguejant Pere Aragonès i esmerçant-se per no cremar Roger Torrent, fets pels quals van estar a punt de perdre el Govern. ERC ha apostat fermament per intentar acostar-se a sectors que tradicionalment s’han sentit lluny o, fins i tot, exclosos del moviment independentista. Ha intentat apropar-se a noves fronteres de vot més enllà de les pròpiament independentistes i, per poder competir en aquests nous espais electorals, ha hagut de rebaixar el to i mostrar-se com una organització conciliadora i el referent necessari per obrir una nova etapa.
Just el contrari que Carles Puigdemont, que reitera la necessitat de seguir treballant per fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre i reivindica permanentment la seva legitimitat com a President a l’exili. JxCat vol aprofitar aquest desplaçament d’ERC dins l’eix independentista per convertir-se en el partit hegemònic entre els que, col·loquialment, en diríem els convençuts. Perpinyà és un pas més en aquesta direcció i, de fet, plenament exitós. Es fa difícil pensar que Puigdemont no encapçalarà la llista a les eleccions vinents, ja que sense el seu capital polític poc tindrien a fer davant els republicans. Així que no es descarta una llista bicèfala amb Puigdemont de número 1 com a President a l’exili, màxim representant de la lluita independentista i defensor de l’octubre del 2017, i un número dos efectiu que seria el President de la Generalitat. És a dir, una via més simbòlica que encarnaria la confrontació i la ruptura amb l’Estat i una opció pragmàtica que s’encarregaria de gestionar una institució autonòmica.
Tanmateix, Puigdemont té més preocupacions avui dia que la mateixa ERC. Per a poder fer realitat aquesta estratègia electoral, primer ha de guanyar una batalla en el si del seu espai polític i sobreposar-se, una vegada més, al PDeCat. La unilateralitat i la confrontació no són dos elements que escaiguin gaire en la tradició política i en la gènesi de l’ànima convergent, ans el contrari. I el retorn a l’escena pública de l’expresident Artur Mas reiterant la necessitat d’un Govern autonòmic efectiu, és una pedra a la sabata per Puigdemont. Malgrat tot, ambdós estan d’acord en el fet que el futur del PDeCat implica entendre’s amb JxCat. Tot el contrari que Marta Pascal, que ha deixat l’escó de Senadora per emprendre una gira on critica l’estratègia de JxCat i demana que torni el seny convergent, sigui al PDeCat o a través de la creació d’un nou partit. Cal recordar, que a la presentació del seu llibre, Perdre la por, hi van acudir membres de l’actual executiva del partit però no el seu president David Bonvehí, ni tampoc el mateix expresident Mas.
Tot i que l’ambient dins el món independentista és cada vegada més irrespirable, encara queda molt de camí per recórrer fins a les eleccions. Des de fa mesos vivim immersos en una campanya permanent que no fa més que accelerar-se i accentuar-se. Esperem que entre uns i altres no acabem prenent mal tots plegats.
