Els calçots em fascinen i menjar-ne a cada temporada acaba essent inevitable perquè les festes que s’organitzen al voltant de la ceba són constants i no sempre podem dir que no. Els calçots em fascinen però ja un cop entaulat tot perd força i sobretot glamur. Aquella salsa en gots de plàstic, que sempre acaben tombant-se damunt la taula; els pitets espantosos en els millors dels casos de roba i l’allioli per acompanyar el pa i les mongetes seques i totes la carns possibles. Els calçots són una idea però la seva execució es torna ben penosa i desastrosa. Hi ha qui considera que ets menys català si no practiques el gest indigne de l’estalactita introduint-se a la gola, com passa a les millors pelis porno, i jo penso que menjar calçots està mitificat i sobren massa coses a sobre la taula. Els calçots són una idea i així com el record que en guardo abans de tastar-los és la d’un gust gairebé ancestral que et retorna a la pàtria, quan m’hi poso tot decau i res voldria més que ser en una taula d’un restaurant educat, sense potingues pel mig i amb les mans netes. Ahir en mengí amb guants de plàstic i tot i que la cosa millorà força la sensació de pelar el calçot i sucar-lo a la salsa amb els guants em recordà a les benzineres que també t’ofereixen protecció a les mans perquè no t’hi quedi l’olor després d’omplir el vehicle. Els catalans som ben estranys i portem a la sang un receptari bàrbar com els calçots o l’allioli que ens ve tan de gust com fàstic fa quan la taula porta deu minuts en funcionament. Els calçots són una idea, un record, la resta és un desastre que podríem evitar si no fos perquè som així de salvatges i tenim de vegades aquest gust per destrossar el refinament. Però som catalans i, en fi, hem d’assumir el nostre destí. Mentre sucàvem el romesco algú cridava independència amb la boca ben plena.
