El corrupte per excel·lència era Eduardo Zaplana. Així ho va palesar la famosa conversa amb Salvador Palop en 1990, quan tot just començava una meteòrica carrera política des de Benidorm. Hi parlava obertament de repartir-se comissions sota mà, perquè havia de guanyar molts diners, els que li calien viure, i per aquells dies sentia la necessitat imperiosa de comprar-se un Opel Vectra 16V. Aquella conversa no va valdre com a prova del Cas Naseiro, i des d’aleshores Zaplana protagonitzà durant 14 anys l’esfera política al País Valencià i a l’Estat espanyol sense cap màcula judicial. El corrupte se’n sap, de corrupte, i segurament per això pren prevenció. Està en política per ascendir en l’escala de poder, per abandonar la presidència de la Generalitat Valenciana per un ministeri sense ni tan sols acabar la legislatura, i per fitxar per Telefònica poc després que el seu partit perdera el poder a Madrid, a raó d’un milió d’euros anual, com si d’un futbolista es tractara.
Zaplana és una referència constant en la memòria des que es van desfermar els escàndols de corrupció en el PPCV, amb la tirallonga d’imputats conseqüent, i més encara ara que l’ombra de la imputació planeja sobre Rita Barberá i –de nou- sobre Francisco Camps per la seua relació amb el cas Noos i Iñaki Urdangarín. Són Camps i Barberá uns corruptes a l’ús? Jo diria que no. Més aviat representen l’herència actual d’unes formes de poder –a l’ajuntament i a la Generalitat- que arrelen en una manera tradicional d’exercir el govern en la província que ens portaria al franquisme, al sistema de la restauració i, més enrere encara, als virreis de l’època moderna. Aquest no era ben bé un poder polític, sinó administratiu, i estenia una xarxa clientelar que el feia possible i estable. En això s’ha basat la preponderància del PPCV durant 20 anys.
Davant la incapacitat i la manca de voluntat per exercir un poder polític real, el virrei de província s’aixopluga en la veneració i la genuflexió envers la metròpoli, per una banda, i el conreu del seu ego, per l’altra. Només així s’explica la dèria de Barberá i Camps per batejar mitja ciutat de València amb referències als borbons (Museu de les Ciències Príncep Felip, Palau de les Arts Reina Sofia, Marina Reial Joan Carles I), com si els valencians no comptàrem amb referents autòctons amb bastants més mèrits per rebre tals honors. I només això explica alhora l’obsessió de tots dos per envoltar-se d’aduladors fins arribar a creure’s la representació absoluta de la ciutat de València i de la “Comunitat Valenciana”, respectivament.
I és aquest context mental dels virreis el que motiva unes polítiques de cartró pedra, al més pur estil faller, i tota una mena d’iniciatives fantasmagòriques que en cap moment responen a necessitats econòmiques o socials constatables, com el surrealista eix de la prosperitat (amb les Illes Balears, València i Madrid, com a protagonistes) que Camps es va empescar per fer front a un projecte polític, el de l’Euroregió mediterrània, que sí exigia una més gran amplitud de mires, superior a la que el virrei de província pot adoptar des de la seua posició còmoda i insignificant.
Fet i fet, és del tot plausible que Camps i Barberà reberen Iñaki Urdangarín amb les mans –de tots el valencians- obertes, en un exercici més d’adulació vergonyant i subordinada. Però resulta més creïble encara la convicció que mostren en la seua innocència. Segurament no han fet res que no hagen fet abans, que no hagen fet durant 500 anys, si fa no fa. El problema no és tant de consciència, sinó d’encaix mental en una societat plenament democràtica del segle XXI. Al cap i a la fi, per al futur democràtic del nostre país són més perillosos Barberà i Camps que no pas Zaplana, perquè aquest simplement il·lustra un problema de funcionament del sistema judicial.
