Una de les premises tant per a la pau social del país com per al seu èxit material després del 1945 ha estat el bon funcionament de les relacions entre els sindicats i les associacions patronals, en les que -com a tot arreu- cada banda ha estirat la corda al seu favor tant com ha pogut, però en les que tots plegats han tingut cura que la corda no es trenqués.
Escarmentats per les experiències d’abans del període nazi, els autors de la nova legislació laboral van prohibir la formació de sindicats d’orígen polític, i van disposar que les noves organitzacions sindicals s’agrupessin per branques econòmiques, sota la cúpula d’una Federació Sindical Alemanya (Deutscher Gewerkschaftsbund), que havia de regular els detalls comuns de funcionament dels sindicats particulars. D’aquests els més grans i poderosos van ser de seguida els del metall, de la química, del servei públic i, en les primeres dècades, també el de la mineria que ha perdut la seva antiga importància amb el progressiu tancament de les mines de carbó per manca de competivitat.
De la mateixa manera s’organitzà la patronal i així, des del primer moment, van quedar clars els antagonistes en cada camp de competència. L’Estat va garantitzar l’autonomia de sindicats i patronal per a la solució dels conflictes laborals, abstenint-se d’intervenir-hi. Un mecanisme acordat per consens entre tots plegats i reflexat en la legislació laboral va regular, entre altres coses, el dret de vaga dels treballadors per motius estrictament laborals, i el dels empresaris de tancar la porta a aquells (del que gairebé mai no han fet ús). La vaga general de caràcter polític va ser prohibida (també degut a les nefastes experiències passades). Així mateix no és permès l’ús de la violència per a imposar els objectius dels organitzadors de la vaga, com fan els temuts i vergonyosos “piquets” a Espanya. Pel cas que en les negociacions entre sindicats i empresaris no hi hagués manera de posar-se d’acord (com ha passat moltes vegades) la llei estableix el nomenament de dos mediadors imparcials, un designat pels sindicats i l’altre per la patronal (es poden posar també d’acord sobre un únic mediador), que acostumen a ser persones de prestigi en el camp polític o social. Mentres dura la mediació queden prohibides les vagues, i els resultats d’aquella l’han de sotmetre totes dues bandes a una votació dels seus membres, que acostuma a ser positiva.
Ja a principis dels anys 50 funcionaven els consells d’empresa, en els que a cases amb més de 20 treballadors, aquests tenien una participació en moltes de les decisions que afectaven al seu treball. També ja el 1951 per a les industries del carbó i de l’acer, i a partir del 1976 per a totes les altres branques, es va establir que en les empreses de més de 1000 treballadors el consell d’administració havia de ser format meitat per meitat amb representants de l’empresa i del personal, cosa que va donar lloc a moltes controvèrsies i que encara avui molts consideren que és un obstacle per a l’expansió internacional de les cases alemanyes.
Amb aquestes premises la xifra anual de pérdua d’hores de treball per vaga ha estat la més reduida d’Europa, i la pugna per a la consecució de millores salarials o d’altra mena per als treballadors ha seguit una rutina en la que cada banda juga el seu paper amb els esperats estira i arronsa, i que acaba amb un acord que més o menys ja s’ha esperat de bell antuvi.
Naturalment la prosperitat económica del país va afavorir aquest desenvolupament positiu. En el moment que l’horitzó es va començar a ennuvolar, amb les crisis del petroli i amb un augment de l’atur abans impensable, el funcionament d’aquest mecanisme es va complicar. Com que d’on no n’hi ha no en pot rajar, les negociacions laborals es van fer cada vegada més insatisfactòries pels treballadors, acostumats com estaven als temps de vaques grasses i això es reflectí en una disminució d’afiliats dels sindicats i una radicalització d’aquests per tal de recuperar la seva clientela. Tot i aquesta radicalització, els sindicats alemanys han demostrat un sentit de responsabilitat més gran que els de França, Itàlia i altres paisos, i des de la crisi financera del 2009, van moderar molt les seves exigències d’augments de sou i es van concentrar en mesures per a asegurar els llocs de treball existents. Hi va ajudar la decisió del govern alemany de subvencionar temporalment el “treball curt” a les cases que ho solicitessin, per tal de no haver d’acomiadar personal que després fos essencial pel bon funcionament de l’empresa.
Abans he descrit la relació entre sindicats i patronals -en comparació amb altres paisos- gairebé com un model idíl·lic, que va ser possible mentre semblava que el pastís a repartir creixeria sempre. Aixó, però, va ocasionar excessos que quan les vaques es van aflaquir van repercutir sensiblement en l’economia del país. Així es van introduir millores que augmentaven els costos de les empreses molt més que en altres paisos, per exemple -entre altres- sis setmanes a l’any de vacances pagades per a la majoria dels treballadors industrials, o fins a tres anys d’absència amb sou pagat per les dones que tenien un fill. La intenció era bona, però per tal de fer front a aquests costos davant de la creixent competència del món globalitzat, les empreses es van veure obligades a automatitzar cada vegada més la seva producció o a desplaçar la seva producció a altres paisos de costos més baixos, i aquesta ha estat una de les fonts principals de l’atur que actualment oscil·la entre el 8 i al 10 %.
Un parell d’aclariments sobre el món empresarial alemany. Les empreses que més conegudes són a l’estranger i les que mouen més soroll en cas de conflicte laboral, són les que tenen milers de treballadors, com Volkswagen, Daimler Benz, Bayer, BASF o Siemens, per exemple. Però aquestes cases, tot i la seva importància, no són l’auténtica espinada que aguanta l’economia alemanya. La que ho és (igual que a Catalunya) és la indústria petita i mitjana, amb un volum anual de vendes, per cada casa, de fins als 20 milions anuals. La immensa majoria d’elles són empreses familiars, amb amos que treballen fins a 14 hores diaries i que (per propi interès i en la línia heredada de Robert Bosch) procuren que els seus treballadors tinguin tants avantatges com la situació de l’empresa faci possible. És clar que sempre hi ha excepcions, però la regla és aquesta. Res més lluny de l’antiga imatge tradicional de l’amo burgès que es dóna la gran vida mentre els seus treballadors suen i passen misèria.
Un altre punt que no tothom té sempre clar és que tant pel component social de les retribucions, com pel sostre de preus que imposa la competéncia internacional, el marge de beneficis de les empreses alemanyes, una vegada deduits tots els costos, no és tan ample com molts es creuen (fins i tot de vegades els mateixos treballadors). Tots els estudis económics estan d’acord que la gran majoria de la industria alemanya des de fa molts anys está més que contenta si al cap de l’any té un guany d’un 2 % del seu capital, i que moltes vegades aquell no arriba ni a la meitat.
Afortunadament i a pesar dels temps difícils, allò que no s’ha trencat pas és el carácter educat i civil del tracte entre sindicats i patronals, i la consciència que el carro només es pot treure del fangar si tots dos l’estiren amb un esforç conjunt. I això ja és més del que tenen la majoria d’altres paisos.
I tornant a la pregunta que feia al començament de l’article anterior: en podem treure alguna lliçó per a les relacions laborals en una Catalunya independent? Hi ha gent molt més capacitada que no pas jo, per a dir-ho. Per la meva part hi ha un parell dels punts esmentats que cel·lebraria que adoptéssim al món laboral catalá: la proscripció de la violència amb la consegüent prohibició dels “piquets”; un tracte educat i responsable entre sindicats i patronals; i la consciéncia de , tot defensant els interessos de cada sector, no oblidar mai que tots junts han de tirar el país endavant i no fer res que pugui, en conjunt, perjudicar Catalunya. Ja seria molt.
