Benvolgut Màrius,
Em preguntes estranyat com he arribat a conèixer els teus versos. La veritat és que soc jo qui ha quedat sorprès. Han passat gairebé setanta-cinc anys i em costa de creure que ningú no t’hagi assabentat de la seva publicació.
Prou que coneixies l’interès d’en Sales per editar-les, però has de saber que la llista de poesies triades que li vas enviar no va arribar mai a Mèxic. Coses de la censura franquista. Anys més tard la va reclamar a la Maria Planas. Ella va recuperar la teva tria i se la va trametre.
Però anem a pams. Poc després que us coneguéssiu vas lliurar-li al Joan un recull de poemes. Si no m’erro, la tardor del 38 li vas fer a mans una revisió mecanografiada de tots els que havies escrit des del 1933. Eren més de dos-cents i només en vas salvar una setantena. Déu-n’hi-do, tan poc convençut estaves de la teva traça de poeta?
Ja a l’exili, en Sales va fer córrer els poemes entre els expatriats catalans. D’això n’estaves al cas perquè t’ho explicava en les cartes que us encreuàveu. A més, havies encetat una relació epistolar amb Carles Riba, que era a França. Suposo que va ser llavors quan va madurar la idea de publicar-los. Vas fer una nova revisió i t’hi vas escarrassar: repasso infinites vegades tot el que escric fins que em sembla no trobar-hi cap incorrecció, li vas escriure al teu pare. Tinc entès que la versió definitiva dels poemes se la vas enviar al teu oncle demanant-li que se la passés a ell.
El fet és que a casa d’en Sales, a Coyoacán, un grup d’exiliats editava un revista amb crítica literària, assaig i notícies dels catalans escampats per tota Amèrica. Es deia Quaderns de l’Exili, però no crec que el Joan te’n arribés a parlar mai perquè van començar a publicar-la el 1943, quan tu ja havies marxat. El 1947 el Sales ja estava organitzant el seu retorn a Catalunya i van editar el darrer número. Aleshores va arribar una carta de Francesc Cambó on elogiava la revista i hi adjuntava un donatiu per sufragar la seva edició. En Sales va veure el cel. Va utilitzar aquests diners per publicar una selecció de noranta-sis poemes teus sota el títol Poesies.
Així és com els teus versos condemnats a l’ostracisme van travessar l’Atlàntic des d’un sanatori perdut del Vallès i van tornar impresos a Catalunya. Però si hem de fer honor a la veritat, Màrius, qui va posar fil a l’agulla fou la Mercè Figueres. Ella et va presentar Joan Sales i la seva dona un dia de desembre de 1936 en que van pujar a visitar-la a Puigdolena. Me la imagino presentant-te a la parella de Barcelona com el metge poeta de Lleida que tenim aquí convalescent. Oi que va anar així?
A les acaballes d’abril vam veure la primera oreneta. Caminàvem vora el riu i va passar rasant sobre el canyar. Uns metres més enllà van aixecar el vol quatre collverds clacant des de la riba. És una sort que a casa tinguem el Llobregat a cop de pedra. Des del camí que segueix la llera s’escolta el brogit esmorteït dels vehicles que roden a banda i banda, però de bon matí la piuladissa d’ocells és tan acolorida que te’n oblides. Pardals, teixidors, rossinyols, blauets, garses, cueretes,… No te’ls acabes.
A Poesies, un dels primers poemes que apareix és un cant de dolor: He dit al meu cor, al meu pobre cor: / -Odia, colpeix, embriaga’t, besa, / batega més fort, gran covard, o mor / ja per sempre més d’enuig i tristesa! / ¿O potser ja ets mort, que ni saps què val / el cant d’un llaüt, l’esclat d’un punyal, / una clara nit, una rosa tendra?
El recordes? Jo el trobo un clam cristal·lí, despullat, d’una força abassegadora. Ja ho deia Rilke, la poesia no és cosa de sentiments, sinó d’experiències. Doncs això, Màrius.
Rep una abraçada.
Molins de Rei, 23 de maig de 2021
