I qui ens ho havía de dir…sense gadgets ni aparells electrònics teníem amics, ens enamoràvem, explicàvem històries i èrem més que lliures.
Els pares patien però patir és inherent a la condició de pare o mare, això és una llei universal. Tot transcorria segons l’establert a ser jove, rebel.lies i canvis físics i emocionals, amb una gran dosi de esperit lluitador i reivindicatiu.
Potser abans la vida era més autèntica i aventurera, estàvem immersos en molts canvis, teníem mil amics i ens divertíem…acampades, discoteques, esplais, cumpleanys, festes majors…i tot sense pantalles ni plataformes, existia com una mena d’interconnexió màgica que al capdavall tot anava bé, tot es resolia amb alegria i sense ensurts.
Sovint tinc enyorament d’aquells anys. Sense caure en un fals sentimentalisme fàcil i superficial.
La tecnología arribava tímidament a les nostres vides i sense fer gaire soroll contemplàvem executius i homes de negocis amb aparatosos telèfons mòbils que ens semblàven per una èlit minoritària. Anys llum de la nostra realitat i del món que ens envolta.
La vida de carrer i de colles eren sinònim de diversió assegurada. Podria afirmar que tampoc ho necessitàvem ni ho volíem, ni tan sols ens hi fixàvem. De vegades tinc la sensació de que algun èsser superior o “gran hermano” ha creat aquesta distopía en la que ningú era capaç de creure, com una mena de pla diabòlic i antinatural on l’home finalment és engolit per nanorobots intel.ligents que controlen les nostres vides…inquietant oi?
Gairebé podem controlar-ho tot sense sortir de casa. Estudiem, treballem, fem tota mena de compres, coneixem persones a l’altre extrem del món asseguts davant de la pantalla, podem fins i tot viatjar amb satèlits que ens transporten a llocs recòndits del planeta i més enllà…
Amb molts somnis i esperit d’aventurer érem intrèpids i conformistes alhora. La societat avançava més lentament i els moments eren únics per gaudir-los plenament.
Qualsevol temps passat no va ser millor, però levita un romàntic record de la joventut compromesa que ens abracàvem, érem generosos amb els altres i ens miràvem als ulls amb emoció d’una tarda de cinema, sense xarxes ni emporis digitals. Ho teníem tot a l’abast i sense angoixa de voler estar a tot arreu.
Potser és aquest él “perquè de tot plegat”…finalment som esclaus del que l’home ha dissenyat pel seu benestar i divertimento. Gran paradoxa oi?
Llegeixo amb sorpresa i admiració l’aparició de noves tribus urbanes que abandonen internet per abraçar de nou la vida real i el contacte humà que poc a poc hem perdut.
Aquest retorn al passat és molt clarificador de com saturador pot ser esdevenir esclaus de centenars de pàgines en xarxes reorganitzant interessos, hobbies o eines per la nostra feina sense descans, fins adonar-nos que les nostres vides són completament governades per hipervincles i algoritmes invisibles.
Finalment tot quedarà en records del que vam viure, el que vam gaudir, els canvis que en primera persona vam ser testimonis i podem ara relatar, la frenètica ascensió de petites revolucions que al capdavall som lliures d’escollir el millor i el més edificant.
Després de tot sóm privilegiats, ànimes vives que agrair a la vida el camí que hem recorregut per arribar on estem i el que recordem… passejos, llibres, imaginació a dojo, berenars a la fresca i moltes il.lusions. Què més podem demanar?..
És nostre i cap intel.ligència artificial ens ho pot arrabassar.
