Distingit Senyor,
Com és molt natural, el preacord de full de ruta dels catalans l’ha tret de polleguera. No sols ho comprenc, sinó que també comprenc que hagi tornat a refugiar-se a les seves barricades de sempre: la llei (per vostè i els seus, intocable) l’acció judicial, etc. I ho comprenc perquè vostè deu estar cada dia més esverat i més perplex. Tant vostè com la majoria dels polítics espanyols s’havia cregut que els catalans, com sempre, farien quatre protestetes, i que mantenint-se vostès ferms tot el “suflé” (com en deien vostès) es desinflaria fins i tot sense haver de fer ni la més petita concessió. I ara, vostè i els seus es troben que (diguin el que diguin i facin el que facin) els catalans tiren endavant més ben organitzats, més disciplinats i més animats del que vostès haguessin pogut témer mai.
El seu gran error (i en això vostè hi va tenir un protagonisme molt destacat) va ser fer malbé totes les darreres oportunitats d’animar als catalans a seguir provant sort mantenint-se dins de l’estat espanyol. A la barroera mutilació de l’Estatut català, va seguir-li la negativa a concedir un pacte fiscal que potser (no n’estic gaire segur) hauria pogut frenar el tsunami independentista al que ara ja no saben com aturar. Vostè i els seus seguien creient, però, que tot plegat era cosa d’Artur Mas i de quatre eixelebrats, i no d’aquesta “majoria silenciosa” que vostès sempre citen, però que es neguen a concretar en xifres a les urnes. Que a pesar de totes les seves prohibicions i interdictes, el darrer 9 de novembre hi hagués més de 2.300.000 habitants de Catalunya que ni en fessin cas, els hi hauria hagut d’obrir els ulls, però van preferir, com els estruços, amagar el cap sota la sorra delseu immobilisme, ignorant o ridiculitzant el que va ser la mostra més clara de què els catalans ja no volen reconèixer l’autoritat del govern espanyol a Catalunya.
La seva reacció al davant del full de ruta català ha estat plagada d’arguments i d’expressions que poden ser potser les que espera la seva clientela electoral de Valladolid o de Càceres, però que als catalans només ens fa venir encara més ganes d’arrencar a córrer. Mirem-nos-ho.
Diu vostè que el full de ruta és dolent per als catalans (en si ho és o no per Espanya no m’hi fico). Suposem (cosa que jo no penso ni de lluny) que “pogués” tenir alguna cosa que fos “potser” potencialment dolenta per Catalunya. El que passa és que la majoria dels catalans estan convençuts que ja res no pot ser pitjor que la permanència dins de l’estat que vostè governa, i que això els fets ho demostren dia a dia, encara que vostè i els seus vulguiin negar-ho. Però anem als motius que vostè addueix per certificar que el full de ruta és tan dolent. El primer és: “perquè va contra el destí de la història”, i el segon, “perquè trenca amb més de 500 anys d’història i de vida junta”. Tots dos arguments demostren només un fet nu i pelat: que vostè d’història, de la història real dels nostres dos països no en sap res; que només vol admetre la versió deformada que els governants espanyols i una historiografia patriotera s’han fet a la seva mida en els darrers tres-cents anys (acusant-nos de passada de ser nosaltres els que ho deformem tot). Una versió que vol ignorar que fins que Felip V ens va aixafar amb el Decret de Nova Planta, Catalunya era -amb els Àustries- un estat tan sobirà com encara es podia ser en aquell temps, on la justícia espanyola no tenia cap jurisdicció a Catalunya, i on el rei d’Espanya no ho era de Catalunya si no jurava abans la fidelitat a les nostres lleis. Una versió que vol ignorar que des del 1714 Catalunya va ser sempre tractada com un país rebel ocupat, que a cops de garlopa tan física com mental, s’havia d’encaixar en el mateix motlle polític, social i cultural que les altres regions espanyoles.
El full de ruta és dolent, afirma vostè, “perquè trenca tots els llaços que ens uneixen des de fa temps”. Ja em perdonarà, però això (diguem-ho educadament) no és correcte. La independència catalana no trencarà cap llaç familiar personal, no trencarà cap col·laboració económica, social o del tipus que sigui -de no ser que siguin vostès els que ho prohibeixin-. La única cosa que es trencarà serà el domini foraster sobre les decisions que afectin al nostre futur, ja que aquest domini foraster s’ha demostrat que no té ni la voluntat ni la capacitat de fer anar el país tan bé i tan lluny com pot i vol.
I diu encara que tot plegat és dolent perquè “obliga a molts catalans a deixar de ser espanyols i europeus”. Això (i segueixo sense emprar un mot que seria més exacte) tampoc no és correcte. Catalunya no obligarà ningú que no ho vulgui, a deixar de ser espanyol. Els habitants de Catalunya podran elegir lliurement entre agafar la nacionalitat catalana o conservar l’espanyola, sense que això els hi comporti cap desavantatge personal sensible. Catalunya no tindrà res en contra a firmar un tractat de doble nacionalitat. Sr. Rajoy, són vostès i només vostès els que poden imposar prohibicions que de part catalana no vol ningú. I pel que fa a deixar de ser europeus, s’hauria de llegir el que diuen els tractats europeus: que ningú que hagi adquirit els drets de ciutadà europeu (en aquest cas tots els habitants de Catalunya) no en pot ser desposseït, un dels factors que posa molt difícil precisament que la Unió Europea pugui tancar la porta davant dels nassos de Catalunya (no és tan senzill com vostè i els seus prediquen dia per altre).
Diu vostè que el document català és dolent “perquè se salta el que diu la legislació vigent -la constitució espanyola-“. Segons vostè “a Espanya la llei està per sobre de qualsevol altra consideració i aquesta afecta absolutament a tothom”. Sr. Rajoy, permètim de recordar-li les paraules bíbliques: “la llei s’ha fet per l’home, no l’home per la llei”. Una llei que un poble consideri injusta i perjudicial, pot ser canviada. Però si no la canvien els que poden fer-ho, el poble perjudicat se’n desentén i ja no la considera vinculant. Aquest ha estat el mecanisme que ha portat a la secessió i a la independència de tants nous estats, i que ara (perquè vostès no van saber veure el seu enorme error) està portant cap a la independència de Catalunya.
Diu vostè que “cap govern d’Espanya autoritzarà la ruptura de la sobirania nacional”. Tampoc la van autoritzar ni la Unió Soviètica ni Sèrbia. Però no van poder impedir-ho. Una dita castellana diu “aquellos polvos trajeron estos lodos”. La polseguera asfixiant aixecada pels governs ultranacionalistes espanyols durant segles, ha portat aquest fang del que ara vostè i els seus no saben com sortir-ne
Sr. Rajoy: si jo fos algú que tingués accés a donar-li consells, n’hi donaria un (que segurament ignoraria i no seguiria, per por que la seva gent no li perdonés): no ho faci tot encara pitjor. Si vol passar a la història com un home d’estat com poques vegades o mai ha tingut Espanya, faci possible una separació respectuosa (no dic amical, que seria demanar massa). Salvem tots plegats alló que sigui salvable i això ja no vol dir altra cosa que la possibilitat d’una relació cordial entre dos estats sobirans i una ajuda mútua per defensar els interessos respectius dintre del concert europeu.
I oblidi’s d’accions judicials i penals. Aquestes només augmentarien la disposició dels ciutadans a practicar decididament el grau de desobediència civil que calgui, i les ganes de sortir d’una vegada d’un estat que no ens respecta, que -pel que fa a Catalunya- incompleix les lleis quan vol, i que enlloc de donar-nos ales només ens posa murs i fossars en el camí.
I per acabar una cosa no menys important que les exposades. No vulguin presentar, vostè i els seus, l’independentisme català com un sinònim d’odi contra tot el que és espanyol. Els castellans que viuen a Catalunya saben molt bé que aquest odi no existeix. Als catalans ens dol, és clar, que molta gent del poble petit a Espanya s’empassi tots els disbarats que se li volen inculcar contra Catalunya. Però sabem diferenciar molt bé entre la gent de bona fe a la que se li diu dia a dia com som d’egoistes, d’insolidaris i d’escanyarals, i la minoria dominant que escampa aquests disbarats, creant un papu monstruós que distregui la gent de les deficiències dels governs que han de patir.
Ja sé, però, que totes aquestes reflexions, les faci jo o les faci algú altre de més prestigi i de més capacitat seran inútils. Si no ho fossin, no hauríem arribat on som ara.
