Un vespre de finals d’hivern de 1973, un home de 90 anys, alt, prim, cabell blanc, amb un rostre i una presència de santedat, senzillesa, humilitat, bondat, va asseure’s en una cadira davant una sala a vessar de persones que es delien per escoltar-lo. El silenci es va fer absolut, i una veu suau va començar a parlar pausadament...
Quan ja el tinguin vist i ens lhagin embrutat, voldran anar a un altre indret, altre cop amb amenaça, no ho dubtin.
Què hi fem aquí? Per què hi som? L’hora de l’esbarjo s’ha acabat, s’ apaguen els llums perquè marxem, per fer-nos sortir, crec que aquí no ens hi volen… La pedagogia s'ha acabat, no ens entenen perquè no volen, porten tanta prepotència a sobre que igual ens volen fer fora abans que marxem nosaltres per poder dir allò de...
un gol que emmarcarem al costat dels gols de Xarli o de Romario davant de lenemic blanc
La nació té un dret fonamental a lexistència, a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva sobirania espiritual.
caldria preguntar al Govern què pretén, quan anuncia, com a gran remei, mesures que ja existeixen
