A Nervión després de la pluja
El Sanchez Pizjuan és a Nervión, ja saben, que salvant les distàncies és a Sevilla el que Chelsea és a Londres. Només la pluja hi és diferent, o sigui que deu haver estat la pluja.
Ha costat tota la primera part que el drenatge, pel demés magnífic, de l’estadi de Nervión, eixugués els tolls que no acabaven de deixar córrer bé la pilota i feien pesades les botes dels jugadors. Ha costat tota una primera part de guió diferent a l’habitual fer-nos amos del camp contrari i de la possessió de la pilota, amb una lluita de desgast físic més que notable, amb un rival lentament però progressivament arreconat a mesura que el dit drenatge anava fent la seva feina.
I arribant a la segona, pressionem i dominem i fem ocasions precioses: Slatan de cap, Iniesta amb un dríbling que ha assegut al defensor i el porter de cop, Messi genial entrant per la dreta fins a la boca de Palop, que ha resultat l’heroi sevillà (ell i el pal dret de la seva porta)… i Xavi per fí, resolent una jugada perillosíssima que ell mateix ha iniciat amb un xut ras i fort sobre l’estirada, inútil, del porter, ajustadíssima a la soca del pal.
La segona part ha estat la del retrobament amb les sensacions del Barça de gala, el de les ocasions, el de l’assegurin-se que porten el pitet cordat. Si mai cal escriure un manual de “com obrir un contrari tancat i barrat” caldrà parlar d’aquesta segona part. Lluitant-les totes, amb ambició, fent-los anar de bòlid… invocant i revivint, amb amor propi i vergonya, donant-ho tot fins als tres xiulets, l’esperit d’Stamford Bridge… però no ha arribat el segon i malgrat guanyar ells sumen més i ens eliminen (coi, no sé de què em sona!). La ratxa que començava amb la Copa a Mestalla avui amb la Copa troba el primer número en vermell. Tard o d’hora havia de passar.
La part de sort, ja saben. Mai no es pot tenir tota, ni sempre. Al futbol, metàfora de la vida, es pot guanyar o es pot perdre, i això ha estat tot. Avui, però, els culers, malgrat la derrota, tenim un motiu més per a estar orgullosos d’aquest equip, de la seva actitud, dels seus arguments, de la seva manera de fer i veure el futbol, que a la fi és el que compta i, comptat i debatut és el que aixeca el promig entre la realitat i el cel, estrellat, net després d’un dia de pluja sobre les nobles cases de Nervión… si, deu haver estat la pluja.
