Des de la gran campanada de la darrera diada, que va acabar de despertar a molta gent que encara dormia o ho feia veure, i a mesura que el full de ruta d’una transició nacional s’anava concretant han sortit moltes veus amb fites diferents, però amb un denominador comú: l’esperança que la independència sigui per Catalunya una mena d’hora zero que ens permeti de fer un país millor, de superar faltes del passat, d’encarrilar millor la nostra vida pública allà on s’hagi desviat per viaranys que es considerin perillosos per al futur de tots plegats.
És l’hora dels idealistes de tota mena que voldrien apropar-se tant com es pugui a la seva visió utòpica d’un món perfecte, o almenys un de menys mal girbat que el que tenim. Aquestes visions divergeixen molt les unes de les altres. El ventall va des del desig de revaloració dels valors cívics i d’un liberalisme republicà que doni ales a allò de millor que hi ha en cadascú de nosaltres (com els mateixos Joan Lluís Pérez-Francesch i Jordi Feixas, al MD), fins a les idees rupturistes de la CUP o del duo Forcades-Oliveres, que del sistema polític-econòmic actual no voldrien deixar-ne ni les engrunes i que ens deixarien aillats en la part del món on vivim.
Em temo molt que la realitat portarà moltes decepcions a tots els que esperen de la independència catalana potser més d’allò que aquesta ens pot donar. I seria bo per evitar aquestes decepcions, per evitar que molts diguin després que per a aquest viatge no ens calien alforges, que mirem de no deixar massa lliures les regnes de la nostra fantasia o dels nostres desigs i mirem de tocar molt de peus a terra.
Fa un parell d’anys vaig escriure a un altre lloc: “Cal remarcar que la independència no seria cap panacea que d’avui a demà convertís la nostra terra en el paradís terrenal, com semblen creure de vegades alguns optimistes entusiastes. Seria, però, començar un nou camí on les mancances i els defectes que hi haguessin serien les nostres pròpies i no les que altres ens imposin, i que estigui en les nostres mans de corregir-les i no en les incompetents de gent a la que no els hi importem un rave. Els efectes positius de la independència (que comparat amb la situació actual serien molts) l’anomenat home del carrer no els notaria d’un dia per l’altre, però crec que després de pocs anys el país hauria canviat tant que els que llavors siguin més grans se’n farien creus”.
Què vull dir amb tot això? Senzillament que els canvis que hi hagi (que n’hi hauran i no pocs) han de venir poc a poc, ben pensats i sospesats, i sostinguts per una majoria suficient. L’endemà de la independència no ens hem de trobar immersos en un impacient procés revolucionari (ni que fos de revolució pacífica) sinó en un de reforma que no vagi més de pressa d’allò que el país pugui suportar sense danys. Un exemple molt bo ens el dona l’estudi “D+1” de la sectorial d’economia de l’ANC, sobre un aspecte parcial, però molt important com és la situació de la fiscalitat el dia després de la proclamació de la independència.
L’estudi posa ben clar que ha d’evitar-se qualsevol buit legal temporal (cosa que tampoc ha de passar en cap altre camp). Això vol dir senzillament que pel que fa a la tributació i a la recaudació dels impostos seguiria vigent en principi la legislació espanyola (igual que ho serien tots els impresos actuals) fins que no fos substituida per noves lleis promulgades regularment pel govern i el parlament catalans. Se sobrentén que aquest procés pot ser tan més ràpid com més preparades estiguin les institucions catalanes.
Aquest és un exemple entre molts altres que, al meu parer, demostra que la independència no serà cap “hora zero”, o només pot ser-ho en mesura molt limitada. Hi haurà, és clar, lleis i decrets immediats que deixin clara la sobirania catalana dins del context europeu (sigui dins o fora de la UE). Però tota la regulació de l’economia, de les finances, de la cultura, de les relacions laborals i socials, etc. serà un procés paulatí, els resultats del qual (no pot ser d’altra manera) deixarà satisfeta a molta gent i insatisfeta molta d’altra. No tenim ni altra gent ni altres polítics que els que hi ha, i no serem diferents d’un dia a l’altre per obra i gràcia de l’Esperit Sant. No tindrem cap país miraculosament excepcional, sinó simplement un com sempre ple de virtuts i de defectes, però amb les nostres virtuts i els nostres defectes.
Tinc una profunda desconfiança en totes les visions que ens prometen remeis infal·libles per a tots els nostres mals. Tots els pobles del món tenen, si fa no fa, el mateix tant per cent de sants i el mateix tant per cent de pocavergonyes, i el nostre no n’és cap excepció. Tinc, però una gran confiança en el civisme del que és capaç el nostre poble quan pot donar-ne mostres.
Tothom, no cal dir-ho, és lliure de defensar aquell model de país que cregui millor i de voler convèncer als que pensin d’una altra manera. Però uns i altres hauran d’acceptar el país que forgi la majoria democràtica de cada moment. Una majoria que, avui per avui, és imprevisible ja que hi haurà molts canvis en el ventall polític.
Resumint-ho, d’una independència catalana esperem-ne millores substancials pel país. Moltes. Però no n’esperem miracles.
Tot això, és clar, suposant que la independència arribi a curt i a mitjà termini. Però, i si no fos així? Al proper article faré “d’advocat del diable” i tornaré a parlar de l’ham que a ben segur ens pararan des de Madrid, quan vegin que no hi ha qui ens aturi.
