La convocatòria de noves eleccions, la menció d’un futur referèndum, i el llenguatge clar del President Mas, han tingut ressò als principals diaris seriosos i d’extensió federal. “Die Welt” i “Der Tagespiegel” de Berlin i el suís “Neue Zuercher Zeitung“ de Zuric, ho han fet com una més de les parts del comentari sobre les actuals dificultats espanyoles, sense estendre-s’hi massa. El “Suedeutsche Zeitung” de Munic, en un article més extens del seu corresponsal a Madrid, Thomas Urban, ho ha centrat en Catalunya, i ho fa de manera molt objectiva, exposant els fets concrets, els motius dels catalans, fent altra cop referència a la Diada, i citant les protestes de Madrid, les “quimeres” del rei, i les amenaces espanyoles d’anar a cops de constitució. També dels (diu ell) dotze mil milions d’euros que se’n van cada any i no tornen, remarcant que les dificultats catalanes es deuen al sistema de finançament. Un article del que podem estar contents.
I ara vé el “cas com un cabàs“ que cito a dalt. Qui hagi llegit el meu article del passat dia 17 ja recordarà que el comentari sobre la diada del Sr. Leo Wieland, corresponsal polític del FAZ (Frankfurter Allgemene Zeitung, de Francfort) va ser tot un cas per sortir de polleguera. Al Sr. Wieland les protestes (com la que em va publicar el seu diari) li entren per una orella i li surten per l’altra. Aquesta vegada fins i tot s’ha superat. Després d’haver fet el dia 24 un retrat d’en Mas (que titulava “Un fred aventurer” i que acabava dient que havent hagut de demanar ajuda a Madrid en Mas ja veuria que no es podien tenir les dues coses a l’hora: diners i estat propi), el divendres 28 ha publicat, com editorial a primera plana un llarg article titulat “Recessió i secessió”, en el que torna a tergiversar molts fets i a fer-se seus els arguments de la més rància caverna espanyola. Citaré només aquells punts que més m’han tret de polleguera, però cal fer-ho per tal que el lector tingui clar la causa de la meva indignació.
Com que Catalunya “que depèn del comptagotes de Madrid, està tan endeutada que ja no pot pagar els seus „ ha hagut de demanar a Rajoy uns quants milers de milions d’euros”. I llavors vé la traca. Textualment: “Que en aquesta situació un nacionalista de la perifèria amb una mà pidoli i amb l’altra faci el pam i pipa de l’autodeterminació, és una forma nova de desvergonyiment”.
Més endavant, opina (i qui hagi llegit els nostres economistes ja sap que l’erra) que els catalans “estan tan entrellaçats amb la resta d’Espanya que fins i tot un divorci amical, es revelaria aviat com un desastre”.
Admet que Catalunya paga més del que rep, però (diu ell, sense tenir en compte com és de gros l’espoli fiscal) „”ixò passa a tots els països d’estructura federal o semblant –vegis el cas de Baviera o de Baden Württemberg”. I torna a reblar el clau: “Només que en aquests altres casos normalment no hi ha cap partit nacionalista que no té altre motiu d’existència que demanar sempre més i més, fins que a part de la independència ja no li queda res per demanar.” Ho teniu clar amic lector?
L’orígen de tot plegat rau, admet ell, en la multitudinària manifestació de la diada. Però aquest milió i mig de manifestants „en el millor dels casos només és una sisena part de la població“. I com que “la manifestació ha sotmés el primer ministre a una pressió tan intensa”,
“l’atiat Mas” s’ha hagut de posar al davant d’aquest moviment i convocar noves eleccions..
Dóna per descomptat que després de menaces alternes per les dues bandes, “s’haurà de trobar una solució que mantingui la regió dins de l’ancoratge de la monarquia espanyola”. “Rajoy ja ha proposat noves converses per tal de millorar la financiació per tots…Però com que la caixa és buida, ara no toca”.
Els catalans, diu ell, “primer han de comprendre que, de moment, acomiadar-se d’Espanya voldria dir també fer-ho de la UE i del euro”. I acaba amb aquesta barrabassada: per tornar a entrar a la UE “Catalunya s’hauria de posar a la cua, al darrera de Kosova”.
Deixem-ho clar: cap estranger no té l’obligació de posar-se al costat nostre i és lliure de tenir una opinió contrària. Però el corresponsal d’un diari de tant prestigi com el FAZ ha de tenir la obligació de ser imparcial, objectiu o com volguem dir-ne, i a més ha de respectar (i no tergiversar) fets i xifres que són indiscutibles i comprovables.
Un article així fa molt de mal. Cal tenir en compte que el FAZ és, a Alemanya, el diari clau per formar la opinió de les elits política i econòmica. I alguna cosa caldria fer per tal de contrarrestar els escrits d’aquest senyor, del que no dubto que a Madrid se l’estimen molt.
