A l’article anterior d’aquesta série parlava de l’absurditat que representa la sola idea de voler prescindir dels partits. Això, però, no vol dir que en un estat català independent haguem d’acceptar una prepotència mal controlada d’aquests, ni que haguem de calcar el sistema electoral espanyol que hem tingut fins ara, amb les seves llistes de candidats inamovibles en les que l’elector no pot exercir cap influència. Jo, com a llec en jurisprudéncia i en politologia, no puc pas pontificar sobre solucions “ineludibles” o “imprescindibles”. El que puc fer són només algunes consideracions que són fruit del mes de mig segle que porto familiaritzat amb el sistema electoral i parlamentari alemany.
Al Matí Digital, en més d’un dels seus excel·lents articles, en Jordi Feixas ha argumentat sovint a favor d’un sistema en el que cada diputat representi un districte electoral concret, i que per a ser elegit li calgi de tenir un contacte estret amb els ciutadans d’aquell i s’hagi de preocupar al parlament de defensar els interessos del seu districte. Proximitat entre elector i elegit, i responsabilitat clara del segon al davant del primer, com a mesura per a conscienciar més el polític sobre el seu paper i per millorar l’opinió dels ciutadans sobre els seus representants i sobre els partits que voten.
Hauríem, però, d’evitar tots els extrems. Un extrem és l’actual a Espanya, amb llistes tancades de candidats designats pel partit, agradin o no als electors, amb cap responsabilitat directa del que passi en una circumscripció electoral determinada. L’altre extrem és p.e. el britànic en el que s’elegeix un diputat per cada districte electoral, amb un sistema majoritari que engega a la paperera tots els vots que han aconseguit els altres candidats, i origina un parlament en el que els escons obtinguts per un partit no tenen res a veure amb el tant per cent total de vots que hagin tingut a tot el país.
I aquí em permetré de tornar a elogiar els alemanys i el seu sistema representatiu mixte. No perquè cregui que l’hauríem de copiar literalment (de sistema perfecte no n’hi ha cap), però sí perquè ens pogués servir d’esborrany de base per a trobar el sistema que més convingui al nostre país.
Pels que no el coneguin o no el tinguin present, l’esbossaré breument, aplicant-lo a Catalunya., Suposem que es vulgui deixar el nombre de diputats igual que ara, 135. Amb el sistema britànic voldria dir que s’hauria de dividir el país en 135 circumscripcions electorals d’un nombre d’habitants aprosimadament igual. El resultat seria probablement un parlament amb una majoria clara per a formar govern, però que no reflectiria de cap manera el mapa polític real del país. Amb el sistema alemany, el país es dividiria només en 67 (o 68) circumscripcions en les que s’elegiria la meitat dels diputats de forma personal i directa, i l’altra meitat es complementaria amb els candidats de les llistes dels partits d’acord amb el tant per cent que aquests haguessin obtingut en total. Detallem-ho una mica.
Els partits no presenten una llista total per a tot el país, sinó una per cada districte electoral. Cada elector té dos vots, anomenats senzillament primer i segon vot. Amb el primer vot, vota el candidat directe que vol que el representi al parlament. Normalment és el cap de llista del partit corresponent a la respectiva circumscripció, però també hi ha la variant de permetre que l’elector marqui un altre nom. Aquesta variant, però, allà on s’ha aplicat no s’ha revelat com a pràctica perquè només en fa ús un nombre ínfim d’electors i en complica extraordináriament el recompte. Amb el segon vot, l’elector elegeix el partit de la seva preferéncia.
El segon vot determina el nombre d’escons de cada partit al parlament. Deixem de moment a part si pel recompte s’adopta el sistema d’Hondt o un altre i si s’estableix un tant per cent mínim per obtenir escons (com el 3 % a Espanya o el 5 % a Alemanya). Posem ara, per exemple, que al parlament hi entren cinc partits (A,B,C,D i E) que han superat el mínim exigit, i suposem que el partitA ha estat el més votat i, pel tant per cent de segons vots, li correspondrien 40 escons. Què passa, però, si ja ha obtingut 43 escons directes amb el primer vot dels electors? Llavors es consideren aquests tres escons com a supletoris i el parlament constaria de 138 escons enlloc de 135.
Aquests escons supletoris han estat sovint motiu de discussions. Ha passat un parell de vegades que un partit que pels segons vots hauria quedat a segon lloc, ha passat al primer pels primers vots obtinguts. Recentment el Tribunal Constitucional alemany, amb una decisió molt criticada i molt controvertida, ha disposat que la mateixa quantitat de vots supletoris que ha guanyat un partit es reparteixi entre els altres. O sigui que en el cas exposat el parlament passaria a tenir 141 escons, els tres supletoris del partit A i tres més que es distribuirien percentualment entre els altres partits. Molts comentaristes ho han criticat amb l’argument que una mesura que a primer cop d’ull sembla més equitativa, en realitat devalua el primer vot directe, que és en realitat aquell al que s’hauria de donar més importància.
Com deia abans, de sistema perfecte no n’hi ha cap. Crec, però, que el sistema alemany (amb les variants que hom vulgui aplicar) és el que millor conjumina els avantatges del vot directe amb el de donar al parlament una representativitat més real d’acord amb el mapa polític del país. Als alemanys els hi ha donat molt bons resultats i així va el país.
Tres punts encara abans d’acabar. El primer és que, contra l’opinió de molts, considero l’evaluació d’escons segons el sistema d’Hondt com un dels millors que hi ha. Les faltes que se li atribueixen vénen dels canvis arbitraris que s’hi fan sovint i que en tergiversen el sentit i els resultats. Aplicant-lo sense afegitons ni “millores” mal enteses, és un sietema raonable i útil.
El segon és que les circumscripcions s’han de delimitar exclusivament per la xifra de població, per tal d’obtenir districtes amb una quantitat aproximadament igual d’electors. El mètode actual que prima les comarques pel damunt de l’àrea barcelonina el considerto injust. El vot d’un barceloní o d’un badaloní ha de tenir el mateix efecte electoral que el d’un reusenc o d’un figuerenc. I l’argument que d’aquesta manera es compensa una mica el gran desequilibri de poblament entre l’àrea metropolitana de la capital i la resta del país, no minva en absolut l’arbitrarietat del sistema. I això porta al tercer punt.
Tal com deia al primer article d’aquesta série, la compensació de poder entre Barcelona i les altres comarques del país seria l’únic argument plausible per a crear una segona cambra parlamentária de signe territorial on, p.e. el Palllars Sobirà tingués igual nombre de representants que el Barcelonès. Com deia allà, hauria de ser una cambra reduida, potser, p.e.,un delegat per comarca o tres per vegueria. Aquesta cambra (siguem-ne territorial, o comarcal, o senat, com volgueu) hauria de tenir el dret a vetar en primera instància aquelles decisions del parlament o del govern que considerés desproporcionadament nocives per a les competéncies o per a l’economia de les comarques representades. Aquest vet, però, i per no fer impossible una legislació raonable a través de bloqueigs interessats i excessius, s’hauria de poder invalidar amb una majoria qualificada del parlament (dos terços o allò que es cregués més sensat).
Hi haurà molta feina a l’hora de redactar la constitució i la llei electoral. Pensem-hi ja ara, per més que sembli que el més calent encara és a l’aigüera, i que molts pessimistes dubtin que mai arribem a poder-nos-en ocupar.
