En aquests mesos, i potser anys, d’espera i d’anhels a què ens obliga el llarg camí cap a la plenitud nacional, és ben pertinent recordar certes persones, incondicionals patriotes d’aquest país, que van protagonitzar èpoques de la Catalunya pretèrita i sense els quals no hauríem arribat on som com a nació. Una d’aquestes persones és el bisbe Torras i Bages (1846-1916), del que aquest any 2016 commemorem el centenari del seu traspàs. Torras i Bages és un dels capdavanters de la Renaixença Catalana i de la militància catalanista des d’una posició jeràrquica.
La seva obra cabdal, ‘La Tradició Catalana’, de signe moderadament conservador, constituí una rèplica a ‘Lo Catalanisme’, de Valentí Almirall, qui a l’època propugnava la solució republicana i confederal per a Catalunya. Torras i Bages, en la seva obra –i en el transcurs de la seva vida- evidencia una autèntica passió per la llengua catalana i una infrangible convicció sobre les aportacions positives del cristianisme a la història de Catalunya.
La seva projecció a la vida pública del país fou notabilíssima: consiliari del Centre Artístic de Sant Lluc i de la Unió Catalanista; fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat; membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. I sobretot, president de la comissió encarregada de redactar les cèlebres “Bases de Manresa”, o “Bases per la Constitució regional catalana”, el principi fonamental de les quals era: “Catalunya serà sobirana del seu govern interior”.
Una sentència d’impacte
Les conviccions catalanistes i la radical adhesió a la fe cristiana van generar aquella sentència tan contundent i tan revulsiva del “Patriarca” Torras i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà” –que resulta ben visible en un mur del monestir de Montserrat. Una sentència que en el temps que fou pronunciada causà un fort impacte entre els catòlics catalans, i contribuí a activar la seva influència en la vida pública. Potser l’aspecte més ombrívol del pensament del que fou bisbe de Vic –com assenyala el competent historiador de l’Església de Catalunya, Antoni Pladevall- és haver posat com a model de vida cristiana el de la societat rural –que ell creia natural i veritable- enfront del model de la societat urbana, que considerava artificial i fill de la Revolució que volia imposar un fals uniformisme.
Han passat cent anys llargs des de l’època de Torras i Bages, en què el clima social catòlic tenia una projecció notable en la vida pública del país. Ara, a Catalunya domina la sensació -una sensació basada en els fets reals- que l’Església ha anat perdent pes específic al si de la seva societat. L’agnosticisme, i més que res la indiferència, han anat guanyant terreny, talment que el cristianisme està en perill de quedar arraconat, com inservible i inepte per fer front a la marxa evolutiva del món. Els esforços d’adaptació de l’Església a les noves circumstàncies canviants, no han donat per ara resultats visibles.
Si avui Torras i Bages visqués entre nosaltres, ben segur que lamentaria aquesta pèrdua d’influència de l’Església. D’altra banda, però, dedicaria el seu comprovat dinamisme espiritual a la tasca de revitalitzar, amb intel·ligència i saviesa pràctica, l’ànima interior del país que estimava tant, Catalunya.
